PASSAR COMPTES!

Porto tot l'any queixant-me." Ufff, quines ganes que tinc que s'acabi aquest any, ha sigut un any dolent..."

I ara resulta, que em poso a fer recompte i m'adono que he fet moltíssimes coses xules.

Gairebé 1000 km a peu, descobrint rutes noves, amb companys de trajecte nous.

 Recuperar la visió totalment i dir adéu a les meves estimades ulleres, que bon servei m'han fet durant tota la vida.

 Viatjar a Roma amb els meus fills. Anar per primer cop al Liceu (assignatura pendent de feia massa  temps)

 Descobrir els tolteques. Iniciar-me en la meditació.

 Posar en marxa projectes nous i engrescadors. Formar part de la cadena per la independència, anar per primera vegada al Camp Nou per veure el meu estimat Llach.

 Publicar contes a Mil dimonis, una revista de la Catalunya Nord. Encetar un apartat d'entrevistes a la revista local Ressò. Publicar el meu Cabdell de fil màgic i estrenar editorial. 

Anar a la graduació de la meva filla petita i acompanyar-la a fer la matrícula de la Uni, Comprar-li un cotxet (la boleta), celebrar la seva majoria d'edat amb el goig d'haver complert un objectiu com a mare (criar personetes adultes i bona gent, en solitari, saltant tota mena d'entrebancs) 

Fer classe amb els acordionistes Guillem Anguera, Kepa Junkera i Xabi Aburruzaga. Aprendre a ballar danses irlandeses i basques...

He après a delegar. He après a llençar coses (com m'ha costat això, no us ho podeu imaginar)

 He deixat de fumar amb les pipes màgiques!

I segur que em deixo mil coses... Tinc un bon balanç. Us convido a fer el mateix, segur que us quedeu tant parats com jo!

Plannig pel 2014:

Deixar-me portar una mica i que les coses vagin soles

I votar SÍ a l'Estat propi i SÍ a la Independència!

MOLT BON ANY 2014 A TOTHOM!!!

http://youtu.be/RBumgq5yVrA

Ah, i he descobert Passenger!

I acabant l'any amb La radura de Marisa Madieri, un preciós llibre ple de la tendresa de la margarida Dafne.

ESPERAR COSES BONIQUES...

Les festes de Nadal, per a mi, són unes festes molt especials. Ja no són només els dies festius sinó tot el mes de desembre. 

Fer tots els preparatius. Encetar-lo amb un calendari d'advent i anar obrint finestretes seguint un ordre rigurós i compartint xocolatines. Deixant portetes obertes... 

Fer l'arbre (i el pessebre si s'escau) posar llumetes, pensar en quines coses els faran il.lusió a les persones que t'estimes. Adonar-te de com les coneixes...

Fer paquets, fer etiquetes, tenir secretets!!!

Pensar el menú, cuinar-lo, compartir-lo, escollir els vins i els caves.

Fer torrons amb el pare! Donar menjar a la Tiona, perquè naltros tenim Tiona, ves com hauria de ser sinó en una casa que hi ha tantes dones? I guerreres!

I tenir l'esperança que el proper any serà millor!

I rebre postals, i whatsapps, i e-correus de tothom...

I alegrar-te per tenir la sort de tenir persones que t'estimes i que t'estimen. I cuidar els detallets, per petits que siguin... I donar gràcies per continuar tenint el poder d'il.lusionar-te!

He estat ocupadíssima aquests dies amb el nou llibre i he deixat El cinqué vagó una mica abandonat, però no podia descuidar-me dels meus amics i amigues blocaires, que m'acompanyen durant tot l'any amb les seves visites i les seves paraules. Així doncs, només em queda desitjar-vos:

MOLT BONES FESTES!!!! 

MARICÓN L'ÚLTIM!

- Ai pobret, no li facis cas, que no ho veus que no arriba?
- No sé perquè li dones tantes voltes, no ho té tot. (O una altra versió, li falten 10 minutets)
- Què vols que faci un desgraciat/ada com ell/a? Prou pena que té.
- Pobra gent, desgraciats ells que no tenen on caure morts.

I així aniriem sumant. Quantes vegades no ens  hemt hagut d'escoltar això? Doncs, mira, jo ja en començo a estar farta.

Et posen algú a la feina, que cobra igual que tu, que penca menys (molt menys), que a sobre li has d'anar fent allò que no sap, no vol, no pot, o no li surt l'allà, i és ai pobret/pobreta.

Algú et fa la gran putada i quan ho expliques, la culpa es teva, perquè ves, què vols esperar d'algú que és més curt que la cua d'un conill.

Tens un pirat a la family i pren paciència perquè no ens hem de posar tots al mateix nivell que després només hi ha problemes. I au, a callar en benefici de la pau general, mentres tu vas treient foc pels queixals amb una enrabiada de por.

S'ha de ser comprensiu, solidari, voluntari, tolerant, pacient, generòs, ajuntar l'índex i el polze tot fent rodoneta mentres vas murmurant ommmmmmmmmmmmmmm! sobretot, tractar bé als inmigrants encara que et robin, t'extorssionin, et plantin cara, etc, perquè ningú no et titlli de racista, pagar religiosament les factures encara que t'estafin i que les teves queixes a les oficines dels consumidors treguin telaranyes o et diguin que la llei no t'empara. Mantenir tota una colla de lladres i poques-vergonyes que com que no tornen lo que van robar marxen a Suissa i a sobre van a esquiar, i seguiriem i seguiriem...

I com que no ens podem enfadar amb els altres (perquè és políticament incorrecte) ens enfadem amb nosaltres mateixos (al menys jo) I m'agafen ganes de cridar als quatre vents que qui no tingui feina que vagi cap al seu país amb tota la carretada de crios, dones, cunyats, parents i familia tota, que qui estigui tarat que el tanquin, que a quí li faltin deu minuts (o un quart d'hora) que cobri per la feina que fa, que aquells poquesvergonyes que roben, ho tornin, que l'Aznar es foti la llengua al cul i que no tirin tant de voluntariat i que lloguin a la gent, que de feina ja n'hi ha per a fer, i molta, però els qui sempre remenen les cireres  i s'embutxaquen doncs que treballin, que per això els vam votar. I si no ho saben arreglar, doncs al carrer, a pagar, com naltros, o a fer voluntariat, que falta els hi faria amb les pagues vitalícies que tenen.

Però naltros, tots aguantem i obeim. I si algú té una idea xula, li boicotegem, perquè sembla que ens agradi estar malament i buscar tres peus al gat.

Cal perdre la por, agilitzar, eliminar burocràcia (sobretot la de dalt que no serveix per a res) cal treballar, i si no hi ha feina, generar-la, perquè s'ha de deixar de parar la mà. Que la gent el que vol es treballar i no anar a fer cues als menjadors socials i als bancs d'aliments. Que quan veus que molta d'aquesta gent porten un mòbil més formós que el teu amb internet i tot, jocs, tons i tota la pesca, penses... Què hi faig aquí, la gilipolles? No n'hi ha per un paquet d'arròs o de pasta, però d'on surt això? Que algú m'ho expliqui, perquè estic en crisi de valors. Sóc curta, però no estúpida!

http://youtu.be/BCe-dVe5y3w

UN CABDELL DE FIL MÀGIC

Al cinquè vagó avui és dia de celebració. Ja tinc la portada del nou conte!!!!

 UN CABDELL DE FIL MÀGIC  és un conte que no explica cap història meravellosa. És un conte on la protagonista no té nom, perquè podem ser qualsevol de nosaltres. És un conte de coses quotidianes, que no passa en cap lloc en concret, perquè poden ser tots els llocs.

UN CABDELL DE FIL MÀGIC comença en una festa d’aniversari. Als aniversaris es celebra un naixement, un principi, un començar. I apareix un element màgic, petit, insignificant. Un regal que aparentment no serveix de res ni fa cap il.lusió. Però el temps demostrarà, que a vegades les coses petites o insignificants acaben essent les més importants.

UN CABDELL DE FIL MÀGIC parla de les estacions de l’any com un període cíclic, que es va repetint. Parla de costums de la nostra cultura i les nostres celebracions que van marcant el nostre calendari i de retruc la nostra vida.

UN CABDELL DE FIL MÀGIC ens ensenya la satisfacció de fer coses pels altres: cuidar les flors, tenir cura dels animals, compartir les nostres coses, apreciar  tot allò que els altres fan per nosaltres.

UN CABDELL DE FIL MÀGIC és una història d’amor. Amor a la família, als amics, i sobretot, al que som...

Quan vaig escriure el conte, em trobava en un moment especial, un moment d’introspecció, de mirar cap endintre i vaig descobrir un bonic paisatge, que l’Evelyn va saber captar molt bé!

Gràcies als nous companys de trajecte! 

http://youtu.be/kWakZcEGB38

DE DINS CAP FORA...

"Al costat d'una finestra, fullejo aquestes pàgines que de sobte, petites gotes en l'oceà del que he viscut, em semblen massa pobres i inadequades per transcriure ni tan sols aquest moment de serenitat.

A fora, la nit clara, remorejant d'estrelles, custodia cares i paraules que no sabré dir mai. Gran part de la  meva història arrela en aquesta dolça foscor, semblant potser a aquella que, gran i bona, m'acollirà un dia en la pau que ja habiten el meu pare i la meva mare.

Però no sento tristesa, només gratitud. Si he de tornar a Ítaca, si en els llargs silencis de la meva vida han ressonat alguns instants les notes del vals que els planetes i les estrelles, tan brillants aquesta nit, ballen en l'odissea dels espais, sento que he de donar-ne les gràcies a una multitud de persones, fins i tot a les que he oblidat, que, estimant-me, o simplement sent al meu costat amb la seva presència fraternal, no tan sols m'han ajudat a viure sinó que són, potser, la meva vida mateixa..."

No m'he pogut resistir a compartir aquest instant de les paraules finals de Marisa Madieri a Verd aigua, ja em perdonareu... estic profundament emocionada... Quanta bellesa!

http://youtu.be/Vbg7YoXiKn0

TEMPS DE MAGRANES...

Magranes!!! És una de les meves fruites preferides i no només pel sabor. Obrir una magrana és poder apreciar una obra d'ingenieria de la natura. El seu color, les seves porcions separades per unes membranes que semblen de paper i que s'adapten a les formes. Els granets posats ordenadament... Quan les desfàs, pots escoltar uns petits, petitíssims xiuxiueigs, com si s'acomiadessin entre ells.

- Vigila de tacar-te- Em deia la mare quan era petita i jo ara els hi dic a les meves filles- Les taques de magrana no marxen mai!

Aquest no marxar mai, em va portar a utilitzar el suc, per pintar. Curiosament, en comptes d'aquest vermell potent, a l'assecar-se queda com de color blavós-lila (depenent del tipus de paper o teixit) un color preciós, sempre!

I de sabor? Ufffff!!! Un platet de magrana amb una cullerada de sucre i un rajet de vi ranci... tanco els ulls i torno com per art de màgia a la meva infància, a la taula de casa, a l'hort, al costat de la bassa amb aquella tira de magraners que quan estaven florits feien goig de veure, amb les flors taronges en forma de campaneta!

Com els eriçons, les magranes, amaguen dins d'aquella pell dura i gens atractiva a la vista acabada amb una coroneta de reina, uns petits tresors, carregats de sabor, de color i de salut!

http://www.youtube.com/watch?v=8BglEyv5O2Y&feature=share&list=PLV7nTi2ovvs3opXcob75wY65MU1E1YeLx

PERQUÈ UN CLÀSSIC NO FALLA MAI...

Tenir un clàssic a la mà, sempre és una garantia de bona companyia.

 Enguany s'han complert 200 anys de la publicació de la novel.la de Jane Austen ORGULL I PREJUDICI. Bonica novel.la! Romàntica? Jo diria que no ben bé. 

És un retrat dels costums de l'època. Mare meva! Cinc noies, sense hereu, que s'han de casar (i per ordre) Es veu el casament com la única forma de supervivència. I quin lloc ocupa l'amor en tot això? Doncs queda relegat a un segón terme (si es que hi ha segón terme) Veurem que pàgina rere pàgina la protagonista no es conforma amb les normes socials i lluita per la seva llibertat de poder escollir però a la vegada, amb la il.lusió de trobar l'amor.

Si ho comparem amb els nostres dies, sembla una estupidesa, doncs tots som lliures de triar si volem, un aquí te pillo, aquí te mato, una parella, casar-nos, ajuntar-nos, separar-nos, divorciar-nos, tornar-nos a casar o compartir pis, o senzillament entrar i sortir de relacions amb més o menys marge de temps... però i l'amor? On queda l'amor? I el romanticisme? I el compromís? I els projectes? 

Caminem com éssers solitaris, gelosos de la nostra llibertat, traginant ferides més o menys doloroses i ens fa mandra, molta mandra, tornar a estimar...Perquè no volem renúnciar a res, però a la vegada ens sentim buits; perquè no volem companyia, però a la vegada ens sentim sols. 

Ès fàcil creure que altres temps eren millors, sobretot, perquè no eren els que hem viscut...

http://youtu.be/_Jtpf8N5IDE

UNA ESTONETA AMB JAUME CABRÉ

El dia 25 de setembre, vaig tenir la gran sort d’assistir a una conferència que va fer el gran Jaume Cabré. I quan dic gran, ho dic amb la boca plena. El Jaume és directe, proper, extrovertit… El Jaume parla dels seus personatges com ho faria de qualsevol amic seu, company de partideta, veí del replà o dependent del quiosc on compra el diari habitualment. Els seus personatges tenen vida pròpia, ens diu, poden canviar al llarg de la novel.la, i fins i tot poden abandonar-lo i esgarrar-li tota la trama.

El Jaume és defineix com a creador in situ. Ell no comença mai una novel.la, no té principis, no té finals, ho fa tot sobre la marxa. Aquestes van ser les seves paraules, i jo, pobra de mi, només pensava en el Jo confeso. “No pot ser, no pot ser que més de cent personatges, més de quatre-cents anys d’història, aquest saltar en el temps d’un parágraf a l’altre, aquesta mestria, no tingui al menys un petit esquema, un fil conductor”, ell diu que no. Ell diu que escriu, escriu, escriu, i que després totes les pàgines escrites fan un tot. Que després llegeix, revisa, talla i retalla, afegeix, amplia, canvia l’ordre, s’ho torna a mirar de forma rigorosa i que quan es cansa, diu prou. I ens fa referència al primer parágraf del Jo confeso, “Fins ahir a la nit, caminant pels carreres molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable” I té la barra de dir que el primer capítol va ser l’últim que va escriure. I deix caure, que en aquestes tres primeres línies, en cinc segons, només cinc segons! ja pots fer-te una idea del com anirà la novel.la. La paraula “imperdonable” et diu, d’entrada, que l’Adrià arrossegarà tota la vida un gran sentiment de culpabilitat.

I té la cara de dir que crear només és ajuntar paraules, una darrera l’altra. Això només ho pot dir algú que té la mà trencada i els coneixements per a fer meravelles. Un geni!

El Jaume Cabré, no va anomenar ni una sola vegada, cap dels premis que ha guanyat, ni tampoc el nombre de llengües a les quals s’han traduït les seves obres. El Jaume Cabré només ens va parlar de les obres, dels personatges, del seu dol a l’acabar les novel.les, d’aquest dir adéu a uns personatges que l’han acompanyat durant anys. Perquè el Jaume Cabré no té pressa per acabar mai un llibre, però és implacable en la valoració del resultat final. Ell no escriu perquè agradi als altres, ell escriu perquè li agradi a ell mateix, si no és així, tanca el manuscrit en un calaix i espera el moment de tornar-lo a rescatar, de tornar-li a donar vida. 

En definitiva, aquesta vegada, darrere d’una gran obra, hi ha també, una gran persona que no va escatimar paraules per “despullar-se” davant del seus lectors i mostrar amb simpatía i grans dosis de bon humor (fent la ola) la seva manera de fer i de crear! 

I per acabar d'arrodonir la setmana...

BLAUMUT

Dies que sumen...

EL VERITABLE IDIL·LI DEL TEMPS I EL SABER...

Després de llegir La llibreria de les noves oportunitats  d'Anjali Benarjee, em cau a les mans aquest text de Jorge Luís Borges. Casualitat? No crec...

Després d'un temps un aprèn la subtil diferència entre sostenir una mà i encadenar una ànima, i un aprèn que l'amor no és allitar-se i una companyia no significa seguretat, i un comença a aprendre...

Que els petons no són contractes i els regals no són promeses, i un comença a acceptar les seves pèrdues amb el cap ben alt i els ulls oberts, i un aprèn a construir tots els camins en l'avui, perquè el terreny del demà es massa insegur per a fer plans... i els futurs la majoria de vegades cauen per la meitat.

Y després d'un temps un aprèn que si en fa massa, fins i tot la calor crema. Així que un planta el seu propi jardí i decora la seva ànima, en lloc d'esperar a que algú li porti flors. I un aprèn i aprèn cada dia. Amb el temps aprens que estar amb algú només perquè t'ofereix un bon futur, significa que tard o d'hora voldràs tornar al teu passat.

Amb el temps comprens que només qui és capaç d'estimar-te amb tots els teus defectes sense voler canviar-te, pot oferir-te tota la felicitat que desitges. Amb el temps te n'adones que si estàs al costat d'una  persona només per acompanyar la teva solitud, acabaràs no volent tornar-la a veure. Amb el temps entens que els veritables amics són pocs i que el que no lluita per ells tard o d'hora es veurà rodejat de falses amistats.

Amb el temps aprens que les paraules dites en un mal moment poden seguir ferint tota la vida. Amb el temps aprens que disculpar-se ho pot fer totahom, però perdonar-se només ho fan les grans ànimes. Amb el temps entens que si has ferit durament a un amic, probablement aquella amistat haurà mort. Amb el temps t'adones que encara que siguis feliç amb els nous amics, algun dia ploraràs pels que vas deixar marxar. Amb el temps veus que cada experiència viscuda amb algú és irrepetible...

Amb el temps t'adones que aquell que ha humiliat o despreciat, tard o aviat sofreix el mateix multiplicat per dos. Amb el temps aprens a contruir camins en l'avui, perquè el terreny del demà és massa incert per a fer plans. Amb el temps aprens a no forçar les coses, que el millor moment no era el futur, sinó el moment que estaves vivint just en aquell instant.

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç amb els que tens al costat, enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu i que ara ja han marxat. Amb el temps aprendràs que intentar perdonar o demanar perdó, dir que estimes, dir que trobes a faltar, dir que necessites, demanar una amistat davant d'una làpida, ja no té cap sentit... Afortunadament amb el temps...

Segurament ja l'haureu llegit en algún lloc... Però és bonic poder reflexionar en tot allò que vivim, que sentim o que no sentim, és bonic veure que algú ha fet els primers passos d'un camí i va pintant senyals, com els trajectes GR i que ens ho posa fàcil... És bonic!

http://youtu.be/jiYigoOxp1E

QUE NO FALTI NINGÚ!

El cinquè vagó (n. 118) dóna la mà a

L'APRENENT de tot i res (n. 119)

apa Xavi, dona'm la mà!!!

Doncs vine Petit Príncep! Aquest 11 de setembre, Catalunya veurà la seva estrella una mica més aprop!

 M'hi acompanyes? 

I amb aquest Himne màgic de NATS farem via cap a la INDEPENDÈNCIA!

LA ÚLTIMA LLUNA D'AGOST...

Era bonica, la lluna, aquella nit. Massa bonica.
 Gran i rodona, brillant... Era clara.
Per què l'havia de robar si només volia trencar-la?

 En mil bocins va quedar escampada per terra,

        entre els arbres             i les flors,
                                                                                   entre les pedres               i el sorral.

 Cada fragment sagnava de tristor,
 pintant el terra de vermell amb els pigments de l'ànima
 escolant-se en l'infinit...

 Impotent em vaig treure la brusa per replegar la lluna
 i no em vaig tenir prou,
 i la faldilla i tampoc la va encabir.

Vaig còrrer nua cap a casa
amb els farcells penjats de les mans
per camins de terra, ensopegant en la foscor..
Amb els genolls pelats i la cara molla.
Així és com vaig arribar...

Massa tard.
Ni tan sols els batecs del meu cor
van poder reanimar-la...

Quina culpa tenia la lluna?
Com trobar el camí de tornada de Grenlàndia?

http://youtu.be/ww8wqEgFIA8

PROPOSTA D'ESTIU

Amb l'Audrey del blog Moments de tots colors vam pensar que seria xulo fer una trobadeta de blocaires per les meves terres aquest mes d'agost, aprofitant que molta gent potser tindrà vacances i ganes de fer quelcom diferent.

Així que aquí us deixo la proposta. Més o menys la cosa podria anar així. Podria ser per exemple el dissabte 24  d'agost. 

Entre les 9'30 i les 10 arribada a Mont-roig del Camp. Petons, abraçades i salutacions. Prometo no adormir-me i donar-vos la benvinguda com cal.

Després sortideta a caminar a l'Ermita, que és això tan meravellós que veieu a la foto. No està gens lluny del poble (uns 3 km) això sí, hi ha una mica de desnivell, però us asseguro que val la pena molt i molt, doncs té una vista esplèndida! Podreu observar l'impacte del vent a la roca tot gaudint de les formes que han agafat les roques.

Entre la 1 i les 2 dinar. Podem dinar allà mateix (el menú són 14 euros amb la possiblilitat de cuina vegetariana) Farem una bona sobretaula i després baixarem altre cop.

A la tarda, podem anar a veure el Centre Miró, on la meva amiga Irene, ens farà una visita guiada i podreu aprendre a interpretar a l'artista a través del seu pas per la nostra vil.la.

A partir d'aquí, podem anar a fer unes birretes i acomiadar-nos amb el regalet d'haver-nos conegut, d'haver-nos mirat als ulls, escoltat les veus i els somriures i amb la certesa d'estar una mica més aprop d'una pantalla d'ordinador.

Totes i tots els que hi esteu interessats podeu apuntar-vos al meu correu:

acavalldelvent@gmail.com

Fins al dia 20 d'agost com a data límit (Ho dic sobretot per la reserva del menjador de l'Ermita)

LA MORT D'UNA PAPALLONA SEMPRE ÉS TRISTA...

He hagut d'esperar quatre mesos per obrir el meu regal d'aniversari. Una dolça i meravellosa espera! 

Aquesta vegada el cinquè vagó ha fet parada al Liceu, tenia una cita important...

 Madama Butterfly m'hi esperava, vestida de blanc, il.lusionada, enamorada, entregada, feliç, innocent...

Quant triguen a Amèrica els pit-rojos a fer el niu? -Va preguntar -El meu estimat em va dir que tornaria quan els pit-rojos fessin el niu. Aquí, a Nagasaki, ja l'han fet tres vegades...

I els ulls s'em van omplir de llàgrimes. Santa inocència! Que cecs poden arribar a ser els ulls quan no es vol veure. Que cruel, trencar el cor de les persones sense cap necessitat. Que bonic tenir la capacitat d'emocionar-se amb els sentiments dels altres. Això vol dir que estem vius, que el cor batega! 

Tic-tac, tic-tac, no t'aturis cor meu! Com hauria pogut gaudir com ho vaig fer si no hagués estat capaç de posar-me a la pell de Cio-Cio-San?

Vull donar les gràcies a les meves filles, a la meva família, als meus amics i amigues, i a tothom que hi va participar per ajudar-me a omplir el sarronet dels somnis!!! Durant tres hores em vaig sentir com al cel. Gràcies amb tot el meu cor...

Aquí us deixo part d'aquest moment

http://youtu.be/TkgatM3-t4k

JO TAMBÉ JUGO!

Quina sort que tinc, la cadena humana passa pel meu poble i ara també pel meu blog!

Ens donem la mà a l'11 blocaires!!!

http://youtu.be/gr1CUFsj-vs

NO TOT ÉS GRIS...

Diu ell, Gabriel Pacheco,  un fantàstic il.lustrador mexicà que sempre comença amb el gris. Un gris claret, neutre, que li dóna la porta d'entrada a molts altres colors. Diu ell, que va més lluny de les paraules que li mostra l'autor, i és cert. Quan mires les il.lustracions pots trobar aquells detalls simbolistes que et porten a un espai paral.lel més enllà del text. 

I es que, quan mires una il.lustració i t'emociones, vol dir que allà, amagat entre el gris i les llums, hi ha molt més que colors!

CERCANT A LA WALLY JUDIT!

I dic amb orgull, JO TAMBÉ HI ERA!!!

Una vegada més, tossudament, el cinquè vagó va fer parada camí d'Îtaca! 

Propera estació: INDEPENDÈNCIA!!!

Per a tots aquells que hi van ser i que tinguin ganes de trobar-se us deixo l'enllaç de la web, potser estaven apropet i tot!

CERCANT A WALLY

SENTIR-SE LLIURE...

A vegades, la nostra llibertat és la pressó dels altres...

Aquest era el debat d'aquesta tarda en una terrasseta del bar amb els amics. Mentres uns defensaven la postura de la llibertat absoluta, els altres opinavem que quan aquesta llibertat fa mal als que estan al voltant, la llibertat queda de cul enlaire... 

Això m'ha fet pensar en aquesta pel.lícula. D'aquí ha sorgit fer un petit espai per frases de cinema que ens hagin agradat especialment. El podeu trobar a la dreta, dalt de tot. M'agradarà llegir-les i segur que podré descobrir petites joies!

http://youtu.be/LsishWj67x8  

HI HA VINCLES QUE DUREN PER SEMPRE...

Durant la década dels 70 Marina Abramovic va tenir una intensa història d'amor amb Ulay. Van estar durant cinc anys vivint en una furgoneta fent tota classe de performances. Al 1988 quan la seva relació no donava per a més van decidir recòrrer la Gran Muralla Xina començant cadascú per un costat amb la intenció de trobar-se en algun moment. Durant el temps que va durar el trajecte, cadascú d'ells va pensar en la seva relació, en tot allò que haurien de fer i quina seria la seva decisió. Quan es van trobar en un punt del camí, es van abraçar i van decidir separar-se per no tornar-se a veure més...

L'any 2010, el MoMa de Nova York va decidir fer una exposició retrospectiva de la vida i obra de Marina Abramovic. Com a part de l'exposició, Marina compartia un minut de silenci amb cadascun dels visitants que  s'asseien davant d'ella. 

Ulay va anar a l'exposició sense que ella en sabés res i això és el que va passar quan ella va obrir els ulls...

Unes paraules de Julio Cortazar, defineixen les imatges:

 "Caminavem sense buscar-nos però amb la certesa que ho feiem per trobar-nos"

LA BELLESA DE LA VIDA...

Precioses imatges! Quina diferència de com parim les dones aquí... Esperar, compartir, mirar-se, acompanyar, intimitat, joia, acariciar-se, il.lusionar-se, emocionar-se, rebre, donar...

DIES DE SOL, DIES DE LLUM!

Meravellosos dies de sol! Ha estat un hivern cru, i no ho dic només pel temps atmosfèric. Deuen ser els anys...

Però, aquests dies tan bonics que ha fet aquesta setmana, m'han anat molt bé. He començat a fer coses, i n'he lligat unes quantes més. He destapat carpetes, he tret l'acordió de la funda, he sortit a caminar de debó, com feia abans, a bon pas i ben lleugera!

Benvolguts cicles!!!!! És ben cert que després de l'hivern, sempre, sempre arriba la primavera! I aquí, al cinquè vagó es tornen a bufar desitjos!!!

http://youtu.be/2Fy8P1MVfsQ

LES PEDRES MÀGIQUES...

El cinquè vagó em va portar a Roma. Curiosament, si li dono la volta al nom em surt Amor...
Les casualitats no existeixen, tot passa per alguna cosa...

Un dia, mentre planificava una activitat de la feina amb una noia sobre l'energia que ens proporcionen els arbres, de cop em mira i em diu:

- Saps Judit, encara que somriguis, jo sé que no estàs bé.

Em vaig quedar tan tallada, que no vaig saber que dir.

- El sofriment és opcional -Va continuar. Aquí et deixo aquest número de telèfon. Es d'algú que coneixes. Quan sigui el moment, truca-la i ves a veure-la. Estic segura que t'anirà molt bé.

I vam continuar amb la feina. Jo que sóc curiosa de mena, no vaig gosar ni a preguntar res més. El diumenge següent, vam fer una sortida al bosc, on aquesta mateixa noia ens havia de fer l'activitat que consistia en com aprofitar l'energia que ens donen els arbres, com apropar-nos a ells i com gaudir de les seves propietats. Va ser un matí molt bonic!

Dos dies després, vaig trucar al número que m'havia donat. La sorpresa va ser que la persona que em va contestar és una noia del poble mateix que moltes vegades ens creuen quan surto a caminar. Em va donar hora i m'hi vaig plantar.

Jo no sé que em va fer, però quan vaig sortir d'allí, no era la mateixa persona que havia entrat. Em sentia en pau, lleugera, m'havia marxat aquell pes enorme que m'oprimia el pit, estava... no sé com explicar-ho, alliberada, tranquil.la...

Això sí, em va manar "deures". Ara tinc 3 pedres màgiques, tres quars roses. Una la porto dins al sostenidor, prop del cor, l'altra la tinc sota el coixí i la tercera dins la gerra de l'aigua de beure.

Des d'aquell dia, només em passen coses boniques, i no és que jo ho vulgui veure així, és que realment passen i quan passen m'hi fixo i em fa molt contenta sentir-me així!

Quantes coses hi ha que no sabem... He explicat això, perquè si hi ha algú dels qui em llegiu que es pugui sentir malament (a vegades sense cap motiu aparent) que sapigueu que no cal patir sense caler, que unes mans amigues i tres pedres màgiques, poden fer tot allò que nosaltres a vegades no podem, o no sabem, o no creiem, o ens fa mandra!

http://youtu.be/yOGD1WkJJok

FIFTY...

El pas del temps és susceptible a les emocions i als sentiments. Aquesta setmana en faig cinquanta. Una barrera psicològica difícil de saltar, al menys per a mi. Sí, sí, tal i com us dic, estic en plena crisis (a més de l'econòmica tot i tenir feina, no tenir hipoteques ni cap mena de prèstec) 

I podríem treure ferro i dir que això no és res, que quina sort que tinc d'haver-hi arribat, que ningú ho diria i mil excuses més. Però el fet real és, que a mi no em fa gens d'il.lusió.

I no tinc dret a queixar-me, doncs vaig tenir la sort de néixer en un poble petit, que sí que va dificultar la meva formació, però em va donar hores i hores de jugar al carrer rodejada d'arbres i natura amb els amics que avui en dia encara hi són i els conservo com un gran tresor. 

Vaig tenir la sort de néixer en una família molt lectora que em va encomanar el plaer de la lectura i també del ball i el teatre, que m'han proporcionat hores d'autèntica felicitat. Dins d'aquesta família també hi compto els gossos i gats que sempre vam tenir a casa i que avui en dia continuen essent uns bons companys de viatge i que m'han ensenyat el significat de l'amor incondicional.

Van arribar les meves filles i amb elles la plenitud i la generositat sense límits. El treball, la constància, l'escolta,el diàleg, la tendresa, l'estimació profunda, part del meu jo fora de mi!

He sigut lliure a la feina, he triat fer sempre allò que m'agrada, he tastat de totes les olletes, i allò que pensava que mai em serviria per a res, s'ha anat teixint fins fer una base sòlida que em dóna seguretat per a fer gairebé tot allò que em passa pel cap. Em considero una dona lluitadora i compromesa amb el món que m'envolta, com la majoria de dones de la meva generació que hem treballat de valent per la justícia, la igualtat, per trencar esquemes i rols (potser no de la manera més encertada, vists els resultats)

Mai he sigut amant de les grans coses. Em fa feliç compartir una platgeta, fer un cim o un camí ronda, tocar l'acordió, pintar, teixir, fer unes terrassetes, cuinar barrejant ingredients amb la sort d'haver tingut sempre bons menjadors a taula. Em fa feliç una copa de vi, dormir al sofà, toquejar el foc, cuidar el jardí, embolicar els regals ben bonics...

La part sentimental potser és la meva assignatura pendent, no l'acabo d'encertar, tot i que el meu pare sempre em diu que si vull superar l'Elisabeth Taylor caldrà que m'espavili (sempre em fa riure quan diu això)

Tinc bona salut, i sóc forta com un roure, toco fusta!!!

I tot i aquesta sort que tinc, que la reconec i dono gràcies amb tot el meu cor, aquests 50 s'em fan costa amunt...

Avui una cançó que m'ha acompanyat tota la vida, dedicada molt especialment a tu, Joan, el meu primer amor, el pare de la meva filla gran, hereu de la filosofia viu ràpid, mor jove i deix un bonic cadàver. Tots tenim dret a triar no?

http://youtu.be/n3nPiBai66M

LA SUMA DEL TEMPS...

Sumen les setmanes, els dies, les hores, els minuts, els segons... 

Sumen les coses que faig i les que no faig. M'esperen, pacients, repenjades al costat del cronòmetre, amagades sota les pedres, tot allò que ja no faig.

Suma el temps, el silenci i l'aroma de les flors!

http://youtu.be/mbJ9D_p3p24

QUÈ QUEDA?

Què queda dels somnis després d'una tempesta?

Què queda del viatge si s'han perdut records?

Què queda del temps que s'escola com la sorra?

Què queda si s'han bombardejat els ponts?

Què queda dels mots que s'ofeguen en silenci?

Què queda de mi?

http://youtu.be/d4LL7x9fyws

QUINA VERGONYA...

Aquesta nit, he sentit vergonya de pertànyer al gènere humà (altra vegada) He estat mirant un documental sobre Dubai. Primerament, m'he quedat bocabadada de les coses que es poden fer. Monstres gegans, dissenyats per ments brillants desafien la verticalitat amb l'ànsia d'arribar als núvols, els espais naturals són invaits i violats, les obres faraòniques competeixen les unes amb les altres. Cotxes de luxe, hotels de luxe, menjars de luxe, joies de luxe...

 Però l'altra cara de tot això són sous de 180 euros al més sota unes temperatures que poden arribar fins als 50 graus, petits habitacles on hi viuen 30 persones, sense cuina, sense bany, autobusos de 50 places amb 120 persones apilotonades, totes elles amb jornades de 10 hores a l'esquena. Inmigrants de la Índia i Pakistan que sumen un 80% de la població total.

Quin contrast... mentres uns es gasten 7.000 euros per nit de mitjana, els altres no tenen gairebé ni per menjar. Com pot anar bé el món? Quina classe d'injustícia és aquesta? Per què no hi ha cap llei que limiti la riquesa? Per què mentres uns llencen els diners, els altres moren de fam arreu del món?

Quina vergonya...

.I dreamed a dream

TAROT...

Fa anys, em van regalar unes cartes del Tarot. Em van fer molta il.lusió, doncs sempre he tingut curiositat per aquest tipus de coses. Amb el temps, he anat aprenent el significat de totes elles. Primer van ser els arcans majors i poc a poc totes les altres.

De vegades, amb els meus amics, ens les tirem. Clar que ara em direu, que no té cap gràcia perquè ens coneixem tots prou  bé. Però jo sempre dic que són màgiques (més que tot perquè no sé com definir-les)


Cada carta està plena de detalls i de símbols, n'hi ha que són absolutament precioses. No hi ha res posat a l'atzar, tot té un perquè.

Quina explicació té que en triem unes i no unes altres? Per què cau aquella carta precisament en el lloc que li toca i no en cap altre? Casualitat? Això em sorprèn sempre...

Los secretos. Reina de corazones.

UN TALL DE PASTÍS DE NABIUS, SIUSPLAU...

Un somni trencat, un cor perdut, un pot ple de claus oblidades, una decisió, un viatge, un no poder dormir, cares noves, amors extrems, jocs d'atzar, solituds, unes postals, uns cigarrets cargolats, una esperança, una tornada, una música impressionant, un tall de pastís de nabius...

Una recomanació, My blueberry nights...

Yumenji's theme (harmonica version)

SEDA...

Una mirada, un silenci, una tassa de te entre dos cors, una trobada a cegues, una nota, una il.lusió, un secret, un jardí, una solitud, unes paraules, un final...

Preciosa i subtil, SEDA, d'Alessandro Baricco, un petit tresor pels sentits...

SAMUEL BARBER. Adagio for Strings

EL CIRC DELS INVISIBLES...

De vegades, és fa difícil consolar a algú altre. Els cors ferits, les il.lusions trencades, les mitges veritats i les grans mentides... 

Em pregunto, mentres miro per la finestra del meu vagó com les gotes de pluja com llàgrimes amargues rellisquen pel vidre,què faria si de cop tot el que veig només fos un miratge? 

Un bon amic de la infància, al qual estimo molt, va conèixer una noia. Aparentment era un ésser extraordinari, se la veia fràgil, dolça, una mica perduda... El meu amic la va estimar, la va cuidar i la va acollir a casa seva, amb els seus fills, la seva família durant quatre anys. Ella es deixava estimar, semblava que estés per ell, els fills l'adoraven. Tot semblava perfecte. Fins que un dia, ell va descobrir, que ella tenia altres relacions alhora, igual de dolces, igual de tendres, igual de falses. A tots ells, els explicava les mateixes històries, els regalava els mateixos discs, les mateixes pel.lícules, els mateixos llibres, les mateixes paranoies. No hi va haver una explicació, ni una disculpa. Senzillament va marxar, deixant-los a tots amb els seus sentiments, penjats, confosos...

I quan veig al meu amic plorar, no sé que dir-li...

Sometime later. Alpha

SENSIBILITATS...

A vegades, seus a mirar una peli i fas molt més que passar el temps...

Quan s'acaba, penses en el que has vist, en la situació en la qual es troben els protaganistes i et planteges què faries tu en una situació com aquesta. Com ho viuries, com ho sentiries o el què series capaç de fer per aquells a qui estimes.

La protagonista d'Irina Palm és tan tendra... Amb la bateta, la seva tovallola, les seves fotografies, és capaç de posar una nota de sensibilitat en un decorat sumament inhòspit. 

The Cranberries. Dreams

FLORS D'AMETLLER, LES PRIMERES...

La primera estació està rodejada d'ametllers florits!

 Les primeres flors de l'any, sempre boniques, alegres i sorprenents. Són les flors de l'esperança, les més agosarades, les que desafien el fred i el vent, però que no són inmunes a les gelades. Les miro i les admiro, perquè omplen de color els dies hivernals.

Com la fina petjada de l'ocell de la neu, 

fonedissa petjada, 

com la flor d'ametller, la vida breu 

se l'enduu la ventada. 

Fragment del poema Com la fina petjada de Tomàs Garcés

Marqueta Irglova Let me fall in love

COMENÇA EL VIATGE...

Aquí començo una nova etapa com a blocaire. Un  viatge, a l'espera de noves sensacions i noves vivències. Una estrena de vagó, d'il.lusions i d'esperances de veure i viure, altres paisatges.

Espero que en algún lloc del trajecte, trobaré alguna cara coneguda i moltes de noves, per poder configurar un  nou horitzó...

 Que comenci doncs el viatge!

Tot torna a començar. Mishima