Aquest matí anava amb el cotxe amb la ràdio posada i de cop sonen els primers compassos... Ostres quants anys feia que no l'escoltava! Un remolí de records ha tornat a la meva ment. On està aquell primer amor? On estan els somnis que no s'han fet realitat? On estan les persones amb les quals anavem de copes i de concerts? Sóc la mateixa persona, o bé, sóc una persona diferent?
Mirar enrere és enfrontar-se amb la dimensió traidora del temps i de cop, la tristesa i la nostàlgia fan acte de presència.
Aquells anys de joventut que vaig viure amb les il.lusions recent estrenades i mirant el món com en un calidoscopi ple de projectes per tirar endavant. Però les percepcions, ho sé ara, mai han estat un bon referent per a mesurar la matèria etèria dels somnis.
Sigui com sigui aquestes notes han sigut com una carícia o com un naufragi en l'oceà dels records i m'han vingut al cap aquelles mirades còmplices que algú em va fer mentre punxava per primera vegada aquesta preciosa Insurrección.
I aquell mateix any va néixer la meva filla gran mentres el cometa Halley creuava el cel i a Txernòbil pintaven bastos...
