Era bonica, la lluna, aquella nit. Massa bonica.
Gran i rodona, brillant... Era clara.
Per què l'havia de robar si només volia trencar-la?
En mil bocins va quedar escampada per terra,
entre els arbres i les flors,
entre les pedres i el sorral.
Cada fragment sagnava de tristor,
pintant el terra de vermell amb els pigments de l'ànima
escolant-se en l'infinit...
Impotent em vaig treure la brusa per replegar la lluna
i no em vaig tenir prou,
i la faldilla i tampoc la va encabir.
Vaig còrrer nua cap a casa
amb els farcells penjats de les mans
per camins de terra, ensopegant en la foscor..
Amb els genolls pelats i la cara molla.
Així és com vaig arribar...
Massa tard.
Ni tan sols els batecs del meu cor
van poder reanimar-la...
Quina culpa tenia la lluna?
Com trobar el camí de tornada de Grenlàndia?