PER QUÈ?

Les persones que tenim jovent a casa tenim por de les drogues. Són fàcils d'aconseguir, són relativament barates i en principi resulten atractives. Res més enganyador. Només són la porta cap a l'infern!

A banda d'aquest documental fet per National Geographic, us deixo uns enllaços horribles i esgarrifosos que crec que hauriem d'ensenyar als nostres  joves. Només podem ensenyar-los a dir NO, només els hi podem donar informació perquè puguin decidir escollir el camí cap a la llibertat!

Efectes de les sals de banys

Efectes de la droga Krokodril

Abans i després de les anfetamines i les metanfetamines

Últim concert d'una gran cantant...

Realment quan comencen a consumir volen tenir aquest final? Jo no ho crec... 

Per què interessa malmetre a les persones? Per què no pensin? Per què no es queixin? Per poder-los manipular? Legalitzar seria millor? Com erradicar tota aquesta porqueria? Com fer entendre que a la vida hi ha coses molt i molt boniques? Com explicar-los el valor de les petites coses de cada dia? Com fer-los veure que tot plaer necessita un esforç? Com protegir-los d'aquesta merda? I la preguna més important de totes (al menys per a mi) Què els manca per haver de recòrrer a tots aquests tipus de substàncies letals que els destrueixen a ells i a tot l'entorn familiar? 
Al món hi ha coses boniques que aporten pau i tranquil.litat, que són un camí cap al constructivisme i la felicitat, que ens fan créixer com a éssers humans. No voldria acabar el post amb un missatge negatiu i us deixo idees alternatives :)

MARICÓN L'ÚLTIM!

- Ai pobret, no li facis cas, que no ho veus que no arriba?
- No sé perquè li dones tantes voltes, no ho té tot. (O una altra versió, li falten 10 minutets)
- Què vols que faci un desgraciat/ada com ell/a? Prou pena que té.
- Pobra gent, desgraciats ells que no tenen on caure morts.

I així aniriem sumant. Quantes vegades no ens  hemt hagut d'escoltar això? Doncs, mira, jo ja en començo a estar farta.

Et posen algú a la feina, que cobra igual que tu, que penca menys (molt menys), que a sobre li has d'anar fent allò que no sap, no vol, no pot, o no li surt l'allà, i és ai pobret/pobreta.

Algú et fa la gran putada i quan ho expliques, la culpa es teva, perquè ves, què vols esperar d'algú que és més curt que la cua d'un conill.

Tens un pirat a la family i pren paciència perquè no ens hem de posar tots al mateix nivell que després només hi ha problemes. I au, a callar en benefici de la pau general, mentres tu vas treient foc pels queixals amb una enrabiada de por.

S'ha de ser comprensiu, solidari, voluntari, tolerant, pacient, generòs, ajuntar l'índex i el polze tot fent rodoneta mentres vas murmurant ommmmmmmmmmmmmmm! sobretot, tractar bé als inmigrants encara que et robin, t'extorssionin, et plantin cara, etc, perquè ningú no et titlli de racista, pagar religiosament les factures encara que t'estafin i que les teves queixes a les oficines dels consumidors treguin telaranyes o et diguin que la llei no t'empara. Mantenir tota una colla de lladres i poques-vergonyes que com que no tornen lo que van robar marxen a Suissa i a sobre van a esquiar, i seguiriem i seguiriem...

I com que no ens podem enfadar amb els altres (perquè és políticament incorrecte) ens enfadem amb nosaltres mateixos (al menys jo) I m'agafen ganes de cridar als quatre vents que qui no tingui feina que vagi cap al seu país amb tota la carretada de crios, dones, cunyats, parents i familia tota, que qui estigui tarat que el tanquin, que a quí li faltin deu minuts (o un quart d'hora) que cobri per la feina que fa, que aquells poquesvergonyes que roben, ho tornin, que l'Aznar es foti la llengua al cul i que no tirin tant de voluntariat i que lloguin a la gent, que de feina ja n'hi ha per a fer, i molta, però els qui sempre remenen les cireres  i s'embutxaquen doncs que treballin, que per això els vam votar. I si no ho saben arreglar, doncs al carrer, a pagar, com naltros, o a fer voluntariat, que falta els hi faria amb les pagues vitalícies que tenen.

Però naltros, tots aguantem i obeim. I si algú té una idea xula, li boicotegem, perquè sembla que ens agradi estar malament i buscar tres peus al gat.

Cal perdre la por, agilitzar, eliminar burocràcia (sobretot la de dalt que no serveix per a res) cal treballar, i si no hi ha feina, generar-la, perquè s'ha de deixar de parar la mà. Que la gent el que vol es treballar i no anar a fer cues als menjadors socials i als bancs d'aliments. Que quan veus que molta d'aquesta gent porten un mòbil més formós que el teu amb internet i tot, jocs, tons i tota la pesca, penses... Què hi faig aquí, la gilipolles? No n'hi ha per un paquet d'arròs o de pasta, però d'on surt això? Que algú m'ho expliqui, perquè estic en crisi de valors. Sóc curta, però no estúpida!

http://youtu.be/BCe-dVe5y3w

QUINA VERGONYA...

Aquesta nit, he sentit vergonya de pertànyer al gènere humà (altra vegada) He estat mirant un documental sobre Dubai. Primerament, m'he quedat bocabadada de les coses que es poden fer. Monstres gegans, dissenyats per ments brillants desafien la verticalitat amb l'ànsia d'arribar als núvols, els espais naturals són invaits i violats, les obres faraòniques competeixen les unes amb les altres. Cotxes de luxe, hotels de luxe, menjars de luxe, joies de luxe...

 Però l'altra cara de tot això són sous de 180 euros al més sota unes temperatures que poden arribar fins als 50 graus, petits habitacles on hi viuen 30 persones, sense cuina, sense bany, autobusos de 50 places amb 120 persones apilotonades, totes elles amb jornades de 10 hores a l'esquena. Inmigrants de la Índia i Pakistan que sumen un 80% de la població total.

Quin contrast... mentres uns es gasten 7.000 euros per nit de mitjana, els altres no tenen gairebé ni per menjar. Com pot anar bé el món? Quina classe d'injustícia és aquesta? Per què no hi ha cap llei que limiti la riquesa? Per què mentres uns llencen els diners, els altres moren de fam arreu del món?

Quina vergonya...

.I dreamed a dream

EL CIRC DELS INVISIBLES...

De vegades, és fa difícil consolar a algú altre. Els cors ferits, les il.lusions trencades, les mitges veritats i les grans mentides... 

Em pregunto, mentres miro per la finestra del meu vagó com les gotes de pluja com llàgrimes amargues rellisquen pel vidre,què faria si de cop tot el que veig només fos un miratge? 

Un bon amic de la infància, al qual estimo molt, va conèixer una noia. Aparentment era un ésser extraordinari, se la veia fràgil, dolça, una mica perduda... El meu amic la va estimar, la va cuidar i la va acollir a casa seva, amb els seus fills, la seva família durant quatre anys. Ella es deixava estimar, semblava que estés per ell, els fills l'adoraven. Tot semblava perfecte. Fins que un dia, ell va descobrir, que ella tenia altres relacions alhora, igual de dolces, igual de tendres, igual de falses. A tots ells, els explicava les mateixes històries, els regalava els mateixos discs, les mateixes pel.lícules, els mateixos llibres, les mateixes paranoies. No hi va haver una explicació, ni una disculpa. Senzillament va marxar, deixant-los a tots amb els seus sentiments, penjats, confosos...

I quan veig al meu amic plorar, no sé que dir-li...

Sometime later. Alpha