divendres, 23 de gener del 2015

EL PAÍS DELS RECORDS


Aquest matí anava amb el cotxe amb la ràdio posada i de cop sonen els primers compassos... Ostres quants anys feia que no l'escoltava! Un remolí de records ha tornat a la meva ment. On està aquell primer amor? On estan els somnis que no s'han fet realitat? On estan les persones amb les quals anavem de copes i de concerts? Sóc la mateixa persona, o bé, sóc una persona diferent?

 Mirar enrere és enfrontar-se amb la dimensió traidora del temps i de cop, la tristesa i la nostàlgia fan acte de presència.

Aquells anys de joventut que vaig viure amb les il.lusions recent estrenades i mirant el món com en un calidoscopi ple de projectes per tirar endavant. Però les percepcions, ho sé ara, mai han estat un bon referent per a mesurar la matèria etèria dels somnis.

Sigui com sigui aquestes notes han sigut com una carícia o com un naufragi en l'oceà dels records i m'han vingut al cap aquelles mirades còmplices que algú em va fer mentre punxava per primera vegada aquesta preciosa Insurrección.

I aquell mateix any va néixer la meva filla gran mentres el cometa Halley creuava el cel i a Txernòbil pintaven bastos...

6 comentaris:

  1. Em sembla que aquestes preguntes som molts que ens les fem, encara que no trobem la resposta...
    Mirar enrera ens posa nostàlgics, però penso que val la pena reviure bons records...
    També recordo " El último de la fila", especialment el Manolo Garcia, que cantava una canço amb la M. del Mar Bonet, que em sembla que es deia Dones vora mar...
    Ostres, l'any que el cometa Halley creuava el cel jo tenia l'edat del pavo...
    Ja tinc el llibre i és molt bonic. Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agrada mirar enrere, treure el caparró, fer-li l'ullet, i continuar el camí!
      Petonet :*

      Elimina
  2. Els records ens venen a la memòria de maneres diverses, i l'únic pel que serveixen és per veure que ja portem molt camí recorregut, molt pes a la motxilla. Quan comences a adonar-te que parles de coses de fa 20 anys com si fes quatre dies, veus que la cosa ja canta. I entenc que gent una mica més gran encara recordeu períodes més llargs com si fos ahir. Tenim records bonics, alguns no tan bonics, però tots ens causen certa enyorança. Però ho vulguem o no, només tenim un present i l'hem de viure, ens hem de centrar en això i el que farem a continuació. Generalment el passat està millor allà on està. No vol dir que no el recordem, però no ens hi recreem massa.

    ResponElimina
  3. arriba un punt que pràcticament qualsevol cosa et porta records, això es síndrome que tenim una edat, eh? Sort que a mi no em passa això...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els records Pons, són un puto tresor!!! Aiii, perdó! :)

      Elimina