dimecres, 9 d’octubre de 2013

PERQUÈ UN CLÀSSIC NO FALLA MAI...


Tenir un clàssic a la mà, sempre és una garantia de bona companyia.
 Enguany s'han complert 200 anys de la publicació de la novel.la de Jane Austen ORGULL I PREJUDICI. Bonica novel.la! Romàntica? Jo diria que no ben bé. 

És un retrat dels costums de l'època. Mare meva! Cinc noies, sense hereu, que s'han de casar (i per ordre) Es veu el casament com la única forma de supervivència. I quin lloc ocupa l'amor en tot això? Doncs queda relegat a un segón terme (si es que hi ha segón terme) Veurem que pàgina rere pàgina la protagonista no es conforma amb les normes socials i lluita per la seva llibertat de poder escollir però a la vegada, amb la il.lusió de trobar l'amor.

Si ho comparem amb els nostres dies, sembla una estupidesa, doncs tots som lliures de triar si volem, un aquí te pillo, aquí te mato, una parella, casar-nos, ajuntar-nos, separar-nos, divorciar-nos, tornar-nos a casar o compartir pis, o senzillament entrar i sortir de relacions amb més o menys marge de temps... però i l'amor? On queda l'amor? I el romanticisme? I el compromís? I els projectes? 

Caminem com éssers solitaris, gelosos de la nostra llibertat, traginant ferides més o menys doloroses i ens fa mandra, molta mandra, tornar a estimar...Perquè no volem renúnciar a res, però a la vegada ens sentim buits; perquè no volem companyia, però a la vegada ens sentim sols. 

Ès fàcil creure que altres temps eren millors, sobretot, perquè no eren els que hem viscut...


http://youtu.be/_Jtpf8N5IDE



14 comentaris:

  1. No, tornar a estimar no pot fer mai mandra, de cap manera. Una altra cosa és que ho aconseguim, o que trobem la persona apropiada. Sort que no és una cosa que controlem del tot, si poguéssim tancar les portes a que algú ens agradi i poder-lo estimar, segur que alguns cafres triarien aquesta opció, i jo els planyeria. No crec que hi hagi res que valgui més la pena que estimar, tot i que fent-ho patim mal i ho podem arribar a passar malament, però ningú em convencerà del contrari.

    Per cert, a mi els clàssics em solen fallar més que una escopeta de fira... no em sé situar en el moment històric i sempre m'acaben semblant antiquats.

    ResponElimina
  2. No, si aconseguir-ho és fàcil, però mantenir-ho és un pal tal i com està el pati. De totes formes, d'amor n'hi ha de moltes menes (em quedaré amb la més segura, per si de cas)

    Uffff, doncs quin problemón. Si llegir ens dóna la capacitat de saltar en el temps i l'espai, no poder-se posar en el paper, deu ser una putada (perdó) Potser t'hauria de presentar l'Emma Bovary =:)

    ResponElimina
  3. Prefereixo posar-me en el paper dels assassins psicòpates que prefereixo llegir, o dels personatges esperpèntics de Murakami. Actualment es fa molt bona literatura, fins i tot a casa nostra. Un respecte als clàssics, però si estan caducats, estan caducats, no fotem. No dic que els que cites ho estiguin, perquè no els he llegit, però en temes de llegir em poso susceptible si algú menysté la literatura d'avui en favor de les obres de fa segles. Jo potser no em sé transportar a aquella època, però també diria que és necessari evolucionar, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc constància d'haver menystingut res =:O

      Les preferències a l'hora de llegir són personalíssimes. Només deia que una de les avantatges del llegir es que et pots posar a qualsevol època i viatjar al passat, al futur i a qualsevol indret del món (i per extensió de l'univers) Doncs a mi el Murakami també m'agrada =:) No compartir gusts en la lectura (o en qualsevol altra cosa) no vol dir menystenir res.
      Una abraçada Xexu!

      Elimina
  4. Jo em quedo una mica a mig camí de tots dos... tampoc no sento que els clàssics no em fallin mai. Hi ha clàssics que m'han agradat i clàssics que no.
    I també m'agrada molt la literatura actual... A vegades que t'expliquin una època i els seus costums a través d'una història està molt bé i em fa entrar en els personatges, altres vegades em costa més, depèn de l'obra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert. I també del moment, del nostre estat d'ànim, del lloc, de les circumstàncies... Cada cosa té el seu moment, i els clàssics també!

      Petonet!

      Elimina
  5. Respostes
    1. El Sr Dursy un zombie??? Jajajajajaj, pobret, segur que el seu aspecte quedaria molt desmerescut =:P

      Elimina
    2. De fet en Dursy es una persona normal, els zombis son anònims, ara bé, la Jane es una ninja xD

      Elimina
  6. Judit, m'agraden molt els llibres de la Jane Austen, i aquest el trobo encisador...
    Realment és un retrat de les costums de l'època, quan a l'hora de casar les noies, l'amor no era pas una prioritat...Per això m'agrada l'actitud rebel de la protagonista que es passa pel folre el que ara en diríem políticament correcte, perquè ella es vol casar per amor...I la peli, encara que no sigui com llegir el llibre, l'he mirada un munt de vegades, i no m'agrada perquè sigui un clàssic, penso que quan un llibre t'enganxa, l'època o l'estil, és el de menys...
    Petonets, de capvespre .

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també Roser!!! Potser el fet de ser dones, i dic potser, fa que ho veiem amb uns altres ulls.
      En fi, contra gustos no hi res escrit!
      Abraçada tardorenca!!!

      Elimina
  7. Un retrat d'una època ben diferente a la nostra, no la triaria pas aquella, què vols que et digui...Ara per ara som lliures per triar i remenar,, si volem, i per fer-ho bonic i durador o per enllaçar sense volta ni solta...Penso que aquesta llibertat ens farà triar el camí correcte, cadascú trobarà el seu, la importància que li volguem donar a l'amor és cosa nostra, per a mi en té i molta, malgrat les ferides...una és tossuda de mena!.

    Petonet enorme Judit!♥☼

    ResponElimina
  8. M'encanta la gent tossuda!!!

    Tot i que hi ha un proverbi xinès que diu:
    El bambú és més fort que el roure, perquè quan bufen els monzons té la capacitat de doblegar-se sense trencar-se.
    Petonets guapa!

    ResponElimina
  9. L'amor és complicat i, en general, la vida és complicada, però l'hem de viure.

    ResponElimina