divendres, 14 de febrer de 2014

PER QUÈ CONFORMAR-SE EN UNA PEIXERA SI PODEM VIURE A L'OCEÀ?


L'amor ens allibera de peixeres. Ens fa grans...

10 comentaris:

  1. Quan estimem donem el millor de nosaltres mateixos, mires per l'altre, ens fa sentir bé, dones i rebs...Un curt ben bonic!, ple de valors preuats.

    Petons Judit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Síii! És bonica la tendresa...

      Petons, dolça Vero!

      Elimina
  2. Ara mateix no puc veure el vídeo, a veure si penso a tornar a passar per mirar-lo, però m'ha agradat la comparació aquesta amb les peixeres, l'amor ens amplia les mires!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A veure si hauràs tingut sort. Són petits instants de grans emocions!

      Elimina
  3. Preciós el vídeo, molt entendridor, amb el peixet i l'avi, i el somni que el retorna a la infantesa i li recorda com en som de feliços, quan som lliures...Per això l'AMOR, ens fa desitjar que tothom pugui viure en llibertat, siguin persones o animals...
    Molt petonets, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser!!! A tu només cal donar-te un fil i vas estirant, estirant, estirant!
      Quin goig sempre llegir-te!
      Petons de dissabte...

      Elimina
  4. La Llibertat també té dimensions, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla ser que sí... perquè en algún lloc també s'acaba l'oceà!

      Elimina
  5. Que maco! M'ha recordat una frase de "Big Fish" que deia: Amb més espai, els peixos creixeran el doble, el triple o quàdruple de la seva mida"

    ResponElimina
  6. És curiós... necessitem espai per a créixer, també, com a persones...

    Una vegada em van regalar una peixera gegant (350 l, o al menys jo la veia gegant) Vaig intentar fer un ecosistema el més natural possible (plantes de veritat, espècies de peixos que s'avinguessin, passant una mica de l'estètica i prioritzant el benestar) No ho vaig aconseguir... Cada vegada que mirava la peixera em sentia fatal... Un dia, vaig llegir en algun lloc que els peixos portaven mala sort. Va ser una excusa genial!!!! Vaig regalar els peixos, i vaig desmuntar la peixera. Un dia, a la Biblioteca haviem de fer un exposició d'uns fragments ceràmics que s'havien trobat en unes excavacions i necessitavem una urna. Ja podeu imaginar on va fer cap la ditxosa peixera.
    Molta gent diu que els tranquilitza el so de l'aigüeta, el veure nedar els peixets, a mi, em neguitejava profundament...
    Tot són gustos no?

    ResponElimina