divendres, 27 de setembre del 2013

UNA ESTONETA AMB JAUME CABRÉ


El dia 25 de setembre, vaig tenir la gran sort d’assistir a una conferència que va fer el gran Jaume Cabré. I quan dic gran, ho dic amb la boca plena. El Jaume és directe, proper, extrovertit… El Jaume parla dels seus personatges com ho faria de qualsevol amic seu, company de partideta, veí del replà o dependent del quiosc on compra el diari habitualment. Els seus personatges tenen vida pròpia, ens diu, poden canviar al llarg de la novel.la, i fins i tot poden abandonar-lo i esgarrar-li tota la trama.

El Jaume és defineix com a creador in situ. Ell no comença mai una novel.la, no té principis, no té finals, ho fa tot sobre la marxa. Aquestes van ser les seves paraules, i jo, pobra de mi, només pensava en el Jo confeso. “No pot ser, no pot ser que més de cent personatges, més de quatre-cents anys d’història, aquest saltar en el temps d’un parágraf a l’altre, aquesta mestria, no tingui al menys un petit esquema, un fil conductor”, ell diu que no. Ell diu que escriu, escriu, escriu, i que després totes les pàgines escrites fan un tot. Que després llegeix, revisa, talla i retalla, afegeix, amplia, canvia l’ordre, s’ho torna a mirar de forma rigorosa i que quan es cansa, diu prou. I ens fa referència al primer parágraf del Jo confeso, “Fins ahir a la nit, caminant pels carreres molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable” I té la barra de dir que el primer capítol va ser l’últim que va escriure. I deix caure, que en aquestes tres primeres línies, en cinc segons, només cinc segons! ja pots fer-te una idea del com anirà la novel.la. La paraula “imperdonable” et diu, d’entrada, que l’Adrià arrossegarà tota la vida un gran sentiment de culpabilitat.

I té la cara de dir que crear només és ajuntar paraules, una darrera l’altra. Això només ho pot dir algú que té la mà trencada i els coneixements per a fer meravelles. Un geni!

El Jaume Cabré, no va anomenar ni una sola vegada, cap dels premis que ha guanyat, ni tampoc el nombre de llengües a les quals s’han traduït les seves obres. El Jaume Cabré només ens va parlar de les obres, dels personatges, del seu dol a l’acabar les novel.les, d’aquest dir adéu a uns personatges que l’han acompanyat durant anys. Perquè el Jaume Cabré no té pressa per acabar mai un llibre, però és implacable en la valoració del resultat final. Ell no escriu perquè agradi als altres, ell escriu perquè li agradi a ell mateix, si no és així, tanca el manuscrit en un calaix i espera el moment de tornar-lo a rescatar, de tornar-li a donar vida. 

En definitiva, aquesta vegada, darrere d’una gran obra, hi ha també, una gran persona que no va escatimar paraules per “despullar-se” davant del seus lectors i mostrar amb simpatía i grans dosis de bon humor (fent la ola) la seva manera de fer i de crear! 

I per acabar d'arrodonir la setmana...

BLAUMUT


Dies que sumen...

6 comentaris:

  1. Hola Judit, feia dies que veia el teu post al requadre del meu blog, però al teu no sortia, fins i tot et vaig deixar un comentari a l'anterior...

    Quin goig conèixer personalment en Jaume Cabré...Les personers sabies, solen ser les més humils...A mi d'ell em va enamorar, Les veus del Pamano, el Jo confesso, encara no l'he acabat de llegir, però per a mi no és com l'anterior.
    El seu aspecte ja és de ser una persona molt propera, com acostumen a ser les que realment tenen coses importants per dir.
    Peonets del capvespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Roser!!! Vaig tenir problemes tècnics amb el pc, i després em va faltar temps, i després ho vaig oblidar... Jolinnnnnn! Si es que tinc un cap, ufff!

      Em va encantar i no només la xerrada, sobre llibres, sinó també, a l'hora del soparet, els seu tarannà distès, la seva amabilidat i cordialitat, la seva rialla potent, la humilitat que traspua... Una passada de tio! (Segur que en algún lloc hi deu haver el fallo =:P )

      Elimina
  2. A mi també m'agradaria poder-lo conèixer. L'admiro com a escriptor i com a persona. El Jo confesso és una passada... ha fet una cosa que sembla impossible... aconseguir que el lector no es perdi en una trama com aquesta tan complexa i múltiple i sense separacions de cap mena. És impossible i ell ho ha fet i quan et llegeixo flipo encara més... impossible, impossible... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme!!! Jo me l'estic rellegint, perquè em ve de gust trobar tot allò que segur que s'em va passar per alt i et diré una cosa... Encara m'agrada més que la primera vegada!

      Si es que hi ha gent que són... una canya! Quins cocos, mare meva!

      Elimina
  3. Aixxx ho confesso no he llegit res d'en Jaume Cabré, però després de llegir aquest post tan bonic sobre ell, veure'l tan entranyable, els comentaris..., aniré a la Biblio!!. Sembla tan senzill i afable i a sobre reconegut en l'art d'escriure, fantàstic! i Blaumut, uauuuu no podies arrodonir millor el post. I es que les coses viscudes de tot ♥ surtenn així de boniques :-)
    Gràcies per compartir els teus moments que sumen!

    Petonet blau, Judit!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No podem llegir tot, ni podem escoltar tot, ni podem viure-ho. Llegim el que llegim, escoltem el que escoltem i vivim el que ens toca =:P

      Però tenim la sort que també podem gaudir de les sensacions que gaudeixen els altres, encara que només sigui com espectadors!!!

      Jo tampoc els havia escoltat massa, però em van fascinar, tenen un directe bonic, Però arrel d'aquesta espurneta, he estirat una mica el fil i ara, ja puc dir, que sí, que m'agraden per algún moment especial. Tot i que jo sóc de coses més potents!!! Però hi ha estonetes de tota mena no?

      Petonet!!!

      Elimina