De vegades, és fa difícil consolar a algú altre. Els cors ferits, les il.lusions trencades, les mitges veritats i les grans mentides...
Em pregunto, mentres miro per la finestra del meu vagó com les gotes de pluja com llàgrimes amargues rellisquen pel vidre,què faria si de cop tot el que veig només fos un miratge?
Un bon amic de la infància, al qual estimo molt, va conèixer una noia. Aparentment era un ésser extraordinari, se la veia fràgil, dolça, una mica perduda... El meu amic la va estimar, la va cuidar i la va acollir a casa seva, amb els seus fills, la seva família durant quatre anys. Ella es deixava estimar, semblava que estés per ell, els fills l'adoraven. Tot semblava perfecte. Fins que un dia, ell va descobrir, que ella tenia altres relacions alhora, igual de dolces, igual de tendres, igual de falses. A tots ells, els explicava les mateixes històries, els regalava els mateixos discs, les mateixes pel.lícules, els mateixos llibres, les mateixes paranoies. No hi va haver una explicació, ni una disculpa. Senzillament va marxar, deixant-los a tots amb els seus sentiments, penjats, confosos...
I quan veig al meu amic plorar, no sé que dir-li...
Ostres, si em diguessis que és l'argument d'una pel·lícula et diria que podria tenir molt èxit. Se'n podria escriure una història colpidora. Però això traslladat a la vida real és un greuge difícil de superar. Aquesta persona no podia estar massa equilibrada, això segur.
ResponEliminaAixò penso jo també Xexu,tan fàcil com és ser honest amb un mateix i amb els altres!
Eliminaanava a dir una cosa semblant al que t'ha dit en Xexu: sembla l'argument d'una sèrie de televisió... a l'amic poca cosa s eli pot dir. Només que aquesta dona no mereix les seves llàgrimes.
ResponEliminaGràcies per venir al meu blog,és bonic veure cares noves :)
Montse, benvinguda tu també al meu vagó. Mira, passava per allà =:)
EliminaQue sempre acabi plorant la bona gent fa ràbia eh?
De fet, Judit, la realitat supera moltes vegades la ficció...
ResponEliminaAquesta noia devia tenir algun problema de desdoblament de personalitat( solen ser intel·ligents), perquè no ha de ser fàcil portar vides paral·leles sense que ningú se n'adoni...
Penso que quan algú t'explica una pena i no saps com consolar-lo, potser el millor és dir-li les paraules que a tu t'agradaria sentir en un moment trist, com aquest... I deixar-lo plorar, que les llàgrimes també se'n duen les tristeses i després, amb el temps, tornarà a somriure.
Petonets de capvespre.
Roser! Quina llàstima que la intel.ligència no l'utilitzin per coses bones. I quines vides! I durant tant de temps! Sembla del tot impossible.
EliminaEl temps és martell de jutges i espero que s'encarregui de posar cadascú al seu lloc...
Petonets fresquets!
Només el pas del temps (i els amics) el podrà ajudar.
ResponEliminaDoncs espero que sí Novesflors, perquè creu-me que no s'ho mereix pobre...
ResponEliminaI el pitjor és el com s'ha fet, més que el què i el silenci per explicació. La realitat té cops amagats,a vegades ben decebedors!. Però tots acabem recollint allò que hem sembrat...
ResponEliminaAbraçada gran,Judit.
Bona collita doncs pels que sembren!
EliminaPotser no cal dir res. Escoltar, somriure, ser-hi. I el pas del temps, que a vegades ajuda...
ResponEliminaRachel, sí. El temps és un bon filtre, per tot allò que vivim. Dóna prespectiva, si més no.
EliminaNo vull jutjar aquest cas perquè no en tinc prou dades... però això que expliques, m'ha fet pensar en que potser el que no és normal és que només poguem estimar una persona i prou... Penso que si ens haguessin educat d'una manera natural sense manipular-nos per tal de passar a ser una baula més de la cadena dels interessos del sistema, seria ben coherent estimar tantes persones com la nostra naturalesa sentís. Però, ja se sap, ens han educat per esdevenir ovelletes obedients i organitzades: una relació, uns fills en comú, una hipoteca, un lligam amb la feina sense gaire reivindicacions, un/a amant... etc, etc.... Quan la convivència massa llarga ens erosiona la passió i no som prou ¿madurs? com per redireccionar la relació amb la persona en qüestió, apa! una mica més del mateix però amb algú nou, és motivador descobrir nous mons... Bé, doncs potser seria més pràctic anar tenint varies relacions conforme les necessitéssim (això depén de cada persona, naturalment....) i poder-les viure sense gelosia, egoisme, afany de possessió... simplement es tractaria de compartir, de donar el nostre amor a tantes persones com desitgessim, recíprocament, s'entén... i respecte a la convivència ja ens ho managueríem: comuna, llar unipersonal...
ResponEliminaBe, ara baixo que arribo a la meva parada. Tornaré a pujar a aquest tren, però, per seguir intercanviant amb els passatgers del cinquè vagó...
Salut i reflexió!
Probablement tinguis raó, i la nostra educació i forma de vida ens encaixoni en un patró. Potser és cert que ens sentiriem més feliços vivint de forma múltiple. Potser també és cert que podem estimar a més d'una persona a la vegada. Però dins d'aquest marge de llibertat de poder escollir, també hem de contemplar la llibertat dels altres.
EliminaCrec que cal ser honest, i posar les cartes de la voluntat sobre la taula, perquè d'aquesta manera, l'altre també sigui lliure de triar el seu model de relació.
Quan els sentiments de les persones estan en joc, no hi té cabuda l'anarquia unilateral.
Abraçada!
Si no ho he entès malament, es va instal·lar amb ell però portant fills d'anteriors relacions?
ResponEliminaSi és així, els nens han marxat amb la mare?
Que trist... només es pot fer que acompanyar i distreure'l una mica mentre passa el temps que ho acaba curant tot.
ResponElimina