diumenge, 24 de novembre del 2013
MARICÓN L'ÚLTIM!
- Ai pobret, no li facis cas, que no ho veus que no arriba?
- No sé perquè li dones tantes voltes, no ho té tot. (O una altra versió, li falten 10 minutets)
- Què vols que faci un desgraciat/ada com ell/a? Prou pena que té.
- Pobra gent, desgraciats ells que no tenen on caure morts.
I així aniriem sumant. Quantes vegades no ens hemt hagut d'escoltar això? Doncs, mira, jo ja en començo a estar farta.
Et posen algú a la feina, que cobra igual que tu, que penca menys (molt menys), que a sobre li has d'anar fent allò que no sap, no vol, no pot, o no li surt l'allà, i és ai pobret/pobreta.
Algú et fa la gran putada i quan ho expliques, la culpa es teva, perquè ves, què vols esperar d'algú que és més curt que la cua d'un conill.
Tens un pirat a la family i pren paciència perquè no ens hem de posar tots al mateix nivell que després només hi ha problemes. I au, a callar en benefici de la pau general, mentres tu vas treient foc pels queixals amb una enrabiada de por.
S'ha de ser comprensiu, solidari, voluntari, tolerant, pacient, generòs, ajuntar l'índex i el polze tot fent rodoneta mentres vas murmurant ommmmmmmmmmmmmmm! sobretot, tractar bé als inmigrants encara que et robin, t'extorssionin, et plantin cara, etc, perquè ningú no et titlli de racista, pagar religiosament les factures encara que t'estafin i que les teves queixes a les oficines dels consumidors treguin telaranyes o et diguin que la llei no t'empara. Mantenir tota una colla de lladres i poques-vergonyes que com que no tornen lo que van robar marxen a Suissa i a sobre van a esquiar, i seguiriem i seguiriem...
I com que no ens podem enfadar amb els altres (perquè és políticament incorrecte) ens enfadem amb nosaltres mateixos (al menys jo) I m'agafen ganes de cridar als quatre vents que qui no tingui feina que vagi cap al seu país amb tota la carretada de crios, dones, cunyats, parents i familia tota, que qui estigui tarat que el tanquin, que a quí li faltin deu minuts (o un quart d'hora) que cobri per la feina que fa, que aquells poquesvergonyes que roben, ho tornin, que l'Aznar es foti la llengua al cul i que no tirin tant de voluntariat i que lloguin a la gent, que de feina ja n'hi ha per a fer, i molta, però els qui sempre remenen les cireres i s'embutxaquen doncs que treballin, que per això els vam votar. I si no ho saben arreglar, doncs al carrer, a pagar, com naltros, o a fer voluntariat, que falta els hi faria amb les pagues vitalícies que tenen.
Però naltros, tots aguantem i obeim. I si algú té una idea xula, li boicotegem, perquè sembla que ens agradi estar malament i buscar tres peus al gat.
Cal perdre la por, agilitzar, eliminar burocràcia (sobretot la de dalt que no serveix per a res) cal treballar, i si no hi ha feina, generar-la, perquè s'ha de deixar de parar la mà. Que la gent el que vol es treballar i no anar a fer cues als menjadors socials i als bancs d'aliments. Que quan veus que molta d'aquesta gent porten un mòbil més formós que el teu amb internet i tot, jocs, tons i tota la pesca, penses... Què hi faig aquí, la gilipolles? No n'hi ha per un paquet d'arròs o de pasta, però d'on surt això? Que algú m'ho expliqui, perquè estic en crisi de valors. Sóc curta, però no estúpida!
http://youtu.be/BCe-dVe5y3w
dimecres, 13 de novembre del 2013
UN CABDELL DE FIL MÀGIC
Al cinquè vagó avui és dia de celebració. Ja tinc la portada del nou conte!!!!
UN CABDELL DE FIL
MÀGIC comença en una festa d’aniversari. Als aniversaris es celebra un
naixement, un principi, un començar. I apareix un element màgic, petit,
insignificant. Un regal que aparentment no serveix de res ni fa cap il.lusió.
Però el temps demostrarà, que a vegades les coses petites o insignificants
acaben essent les més importants.
UN CABDELL DE FIL
MÀGIC parla de les estacions de l’any com un període cíclic, que es va
repetint. Parla de costums de la nostra cultura i les nostres celebracions que
van marcant el nostre calendari i de retruc la nostra vida.
UN CABDELL DE FIL
MÀGIC ens ensenya la satisfacció de fer coses pels altres: cuidar les flors,
tenir cura dels animals, compartir les nostres coses, apreciar tot allò que els altres fan per nosaltres.
UN CABDELL DE FIL
MÀGIC és una història d’amor. Amor a la família, als amics, i sobretot, al que
som...
Quan vaig escriure
el conte, em trobava en un moment especial, un moment d’introspecció, de mirar
cap endintre i vaig descobrir un bonic paisatge, que l’Evelyn va saber captar
molt bé!
Gràcies als nous companys de trajecte!
dilluns, 4 de novembre del 2013
DE DINS CAP FORA...
"Al costat d'una finestra, fullejo aquestes pàgines que de sobte, petites gotes en l'oceà del que he viscut, em semblen massa pobres i inadequades per transcriure ni tan sols aquest moment de serenitat.
A fora, la nit clara, remorejant d'estrelles, custodia cares i paraules que no sabré dir mai. Gran part de la meva història arrela en aquesta dolça foscor, semblant potser a aquella que, gran i bona, m'acollirà un dia en la pau que ja habiten el meu pare i la meva mare.
Però no sento tristesa, només gratitud. Si he de tornar a Ítaca, si en els llargs silencis de la meva vida han ressonat alguns instants les notes del vals que els planetes i les estrelles, tan brillants aquesta nit, ballen en l'odissea dels espais, sento que he de donar-ne les gràcies a una multitud de persones, fins i tot a les que he oblidat, que, estimant-me, o simplement sent al meu costat amb la seva presència fraternal, no tan sols m'han ajudat a viure sinó que són, potser, la meva vida mateixa..."
No m'he pogut resistir a compartir aquest instant de les paraules finals de Marisa Madieri a Verd aigua, ja em perdonareu... estic profundament emocionada... Quanta bellesa!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)