dissabte, 23 de febrer del 2013

TAROT...


Fa anys, em van regalar unes cartes del Tarot. Em van fer molta il.lusió, doncs sempre he tingut curiositat per aquest tipus de coses. Amb el temps, he anat aprenent el significat de totes elles. Primer van ser els arcans majors i poc a poc totes les altres.

De vegades, amb els meus amics, ens les tirem. Clar que ara em direu, que no té cap gràcia perquè ens coneixem tots prou  bé. Però jo sempre dic que són màgiques (més que tot perquè no sé com definir-les)


Cada carta està plena de detalls i de símbols, n'hi ha que són absolutament precioses. No hi ha res posat a l'atzar, tot té un perquè.

Quina explicació té que en triem unes i no unes altres? Per què cau aquella carta precisament en el lloc que li toca i no en cap altre? Casualitat? Això em sorprèn sempre...

Los secretos. Reina de corazones.


dilluns, 18 de febrer del 2013

UN TALL DE PASTÍS DE NABIUS, SIUSPLAU...


Un somni trencat, un cor perdut, un pot ple de claus oblidades, una decisió, un viatge, un no poder dormir, cares noves, amors extrems, jocs d'atzar, solituds, unes postals, uns cigarrets cargolats, una esperança, una tornada, una música impressionant, un tall de pastís de nabius...

Una recomanació, My blueberry nights...

divendres, 8 de febrer del 2013

SEDA...


Una mirada, un silenci, una tassa de te entre dos cors, una trobada a cegues, una nota, una il.lusió, un secret, un jardí, una solitud, unes paraules, un final...

Preciosa i subtil, SEDA, d'Alessandro Baricco, un petit tresor pels sentits...

dissabte, 2 de febrer del 2013

EL CIRC DELS INVISIBLES...


De vegades, és fa difícil consolar a algú altre. Els cors ferits, les il.lusions trencades, les mitges veritats i les grans mentides... 

Em pregunto, mentres miro per la finestra del meu vagó com les gotes de pluja com llàgrimes amargues rellisquen pel vidre,què faria si de cop tot el que veig només fos un miratge? 

Un bon amic de la infància, al qual estimo molt, va conèixer una noia. Aparentment era un ésser extraordinari, se la veia fràgil, dolça, una mica perduda... El meu amic la va estimar, la va cuidar i la va acollir a casa seva, amb els seus fills, la seva família durant quatre anys. Ella es deixava estimar, semblava que estés per ell, els fills l'adoraven. Tot semblava perfecte. Fins que un dia, ell va descobrir, que ella tenia altres relacions alhora, igual de dolces, igual de tendres, igual de falses. A tots ells, els explicava les mateixes històries, els regalava els mateixos discs, les mateixes pel.lícules, els mateixos llibres, les mateixes paranoies. No hi va haver una explicació, ni una disculpa. Senzillament va marxar, deixant-los a tots amb els seus sentiments, penjats, confosos...

I quan veig al meu amic plorar, no sé que dir-li...