Magranes!!! És una de les meves fruites preferides i no només pel sabor. Obrir una magrana és poder apreciar una obra d'ingenieria de la natura. El seu color, les seves porcions separades per unes membranes que semblen de paper i que s'adapten a les formes. Els granets posats ordenadament... Quan les desfàs, pots escoltar uns petits, petitíssims xiuxiueigs, com si s'acomiadessin entre ells.
- Vigila de tacar-te- Em deia la mare quan era petita i jo ara els hi dic a les meves filles- Les taques de magrana no marxen mai!
Aquest no marxar mai, em va portar a utilitzar el suc, per pintar. Curiosament, en comptes d'aquest vermell potent, a l'assecar-se queda com de color blavós-lila (depenent del tipus de paper o teixit) un color preciós, sempre!
I de sabor? Ufffff!!! Un platet de magrana amb una cullerada de sucre i un rajet de vi ranci... tanco els ulls i torno com per art de màgia a la meva infància, a la taula de casa, a l'hort, al costat de la bassa amb aquella tira de magraners que quan estaven florits feien goig de veure, amb les flors taronges en forma de campaneta!
Com els eriçons, les magranes, amaguen dins d'aquella pell dura i gens atractiva a la vista acabada amb una coroneta de reina, uns petits tresors, carregats de sabor, de color i de salut!
