Magranes!!! És una de les meves fruites preferides i no només pel sabor. Obrir una magrana és poder apreciar una obra d'ingenieria de la natura. El seu color, les seves porcions separades per unes membranes que semblen de paper i que s'adapten a les formes. Els granets posats ordenadament... Quan les desfàs, pots escoltar uns petits, petitíssims xiuxiueigs, com si s'acomiadessin entre ells.
- Vigila de tacar-te- Em deia la mare quan era petita i jo ara els hi dic a les meves filles- Les taques de magrana no marxen mai!
Aquest no marxar mai, em va portar a utilitzar el suc, per pintar. Curiosament, en comptes d'aquest vermell potent, a l'assecar-se queda com de color blavós-lila (depenent del tipus de paper o teixit) un color preciós, sempre!
I de sabor? Ufffff!!! Un platet de magrana amb una cullerada de sucre i un rajet de vi ranci... tanco els ulls i torno com per art de màgia a la meva infància, a la taula de casa, a l'hort, al costat de la bassa amb aquella tira de magraners que quan estaven florits feien goig de veure, amb les flors taronges en forma de campaneta!
Com els eriçons, les magranes, amaguen dins d'aquella pell dura i gens atractiva a la vista acabada amb una coroneta de reina, uns petits tresors, carregats de sabor, de color i de salut!
Fas venir ganes de menjar-ne, eh! Tota una oda. A mi no m'agraden massa, fa molts i molts anys que no en menjo, però a veure si n'arreplego alguna per tastar-la ni que sigui, ja no recordo el gust que tenen. Però sí que és un fruit curiós, els granets aquests semblen ous d'algun peix!
ResponEliminaSón boniques, sí. No t'agraden? Bueno, tenen un gust particular...
EliminaDoncs a veure si el retrobament és el desitjat!
Justament avui n'he menjat, però no estava tan roja com la que mostres a la foto encara que de sabor, igualment bona. Ma mare també em deia això de les taques i la preníem amb sucre i mistela.
ResponEliminaA mi m'agraden molt, aquest any encara no n'he menjada cap.
EliminaTinc un magraner petit, que tot just és el primer any que ha fet flors, però de magranes res de res... o potser vénen tard amb l'estiu tant llarg...
Floretes, depèn de la classe. De la mateixa manera que n'hi ha que també tenen el cor més llenyós que altres. Els nous arbres, o els empeltats de noves varietats, han millorat l'aspecte i la textura!
EliminaCarme, dona-li una mica més de temps i potser a la propera tardor ja té un regalet per a tu!
Mmmm, quines ganes de tastar-les, després de llegir-les. Recordo que de petita m'empipava la feina que hi havia a treure'n els granets per menjar-se'ls. Ara fa molts anys que no en compro, però ho solucionaré!
ResponEliminaUna forta abraçada!
Jajajaja, som impacients de mena! Però la feina que donen després compensa! Aquella explosió de sabor a la boca enamora!!!
EliminaI a mi també!, quines ganes de menjar-ne!. La primera de la temporada no era gaire dolça, la següent segur que l'encerto més :-) tot i que em fa una mandra desgranar-les..., s'ho val!.
ResponEliminaPetonets rogencs!
Mira, l'altra dropeta! Doncs pot ser un bon exercici de meditació. Amb premi inclòs! Amb dinal feliç (una mica diferent del de les perruqueries xinesses jajajajajajja)
EliminaAi, perdona eh? però mira quines coses em venen al cap. Desde que m'ho van explicar aquelles noies, no paro de riure!
Té uns colors tan brillants i tan"nets" que no sembla de veritat. I és que la natura realment és el millor enginyer, ja que ens regala obres tan perfectes que , de vegades, semblen irreals...I el seu sabor amb sucre i moscatell com dius tu, una delicatessen , però soles també.
ResponEliminaL'única pega que tenen és l feinada per treure els granets, tot i que és un bon exercici de paciència i també m'empipa una mica la fusta que tenen a dins...
Són unes fruites amb aires de reialesa (per la corona)...
Petonets dolços.
Però, noies... què us passa? Ara, potser es quan dediquem una olaaaaa, a les nostres mares, que ens tenien el plataret preparat...
ResponEliminaAi Roser, com canvien els temps eh?
Petonets de magrana pelada i ensucrada, regadeta amb un rajolinet de mistela!.
la meva mare també n'es molt fan de les magranes, jo no ho soc tan...
ResponEliminaA mi m'agraden les magranes, però només en menjava quan la iaia en comprava i s'encarregava de desgranar-les. La meva mare sempre ha dit que era massa feina. Diria que l'any passat en van aparèixer un parell a casa i vaig ser jo qui es va entretenir a preparar-les. Tot un èxit que potser hauria de procurar repetir abans que passi la temporada. Són ben bones!
ResponElimina