diumenge, 19 de gener del 2014

UN FINAL DIGNE DE POE...


Ahir vaig veure una pel.lícula que em va tocar la fibra més íntima per varies raons diferents. El professor. Tot i saber que el món educatiu no passa pel seu millor moment, que la desmotivació tant d'alumnes com de professors es fa palesa a tots els centres en més o menys mesura, veure segons quines imatges és com una fiblada a la consciència.

És ben cert que som nosaltres i les nostres circumstàncies... Quantes realitats hem de viure cada dia? Quantes vegades ens hem de posar la careta i fer veure que tot va bé, que tot s'arreglarà, que són situacions circumstancials transitòries?

Però... estem sempre preparats per a fer això? Escollim bé les actituds adequades? Podem fer front amb tota la càrrega emocional que portem amb multituds de fronts oberts?
Què ens porta a vegades a fer o fer-nos tant de mal?

Algunes de les frases de la peli:

 "Tots els professors que estan aquí, alguna vegada han pensat que podrien canviar les coses"
"Aquesta cartera està buida, no té sentiments. Jo tampoc tinc sentiments que puguis ferir"
"El que em fa més por és saber que t'han follat tantes vegades que ja hi estiguis acostumada"
"Tots som iguals. Tots sentim dolor, tots tenim caos a les nostres vides- La vida és molt confusa, ho sé. I també sé que si ho treus fora et sentiràs millor"

I acaba fent una comparativa amb el conte d' Edgar Allan  Poe La caiguda de la casa Usher.

Durant un dia sencer de tardor, fosc i silenciós en que els núvols tancaven el cel, havia creuat jo en solitari, la gran extensió de terreny monòton i, al final vaig trobar, quan les ombres de la nit es deixaven veure, la melangiosa Casa Usher. No sé com va succeir; però, al primer cop de vista sobre l'edifici, una sensació d'insufrible de  tristesa va penetrar el meu esperit. Dic insufrible, perquè aquell sentiment no estava mitigat per aquella emoció semiagradable per a ser poètic, sinó que acull en general l'ànim fins la severitat de les naturals imatges de la desolació o del terror...