Ahir vaig veure una pel.lícula que em va tocar la fibra més íntima per varies raons diferents. El professor. Tot i saber que el món educatiu no passa pel seu millor moment, que la desmotivació tant d'alumnes com de professors es fa palesa a tots els centres en més o menys mesura, veure segons quines imatges és com una fiblada a la consciència.
És ben cert que som nosaltres i les nostres circumstàncies... Quantes realitats hem de viure cada dia? Quantes vegades ens hem de posar la careta i fer veure que tot va bé, que tot s'arreglarà, que són situacions circumstancials transitòries?
Però... estem sempre preparats per a fer això? Escollim bé les actituds adequades? Podem fer front amb tota la càrrega emocional que portem amb multituds de fronts oberts?
Què ens porta a vegades a fer o fer-nos tant de mal?
Algunes de les frases de la peli:
"Tots els professors que estan aquí, alguna vegada han pensat que podrien canviar les coses"
"Aquesta cartera està buida, no té sentiments. Jo tampoc tinc sentiments que puguis ferir"
"El que em fa més por és saber que t'han follat tantes vegades que ja hi estiguis acostumada"
"Tots som iguals. Tots sentim dolor, tots tenim caos a les nostres vides- La vida és molt confusa, ho sé. I també sé que si ho treus fora et sentiràs millor"
I acaba fent una comparativa amb el conte d' Edgar Allan Poe La caiguda de la casa Usher.
Durant un dia sencer de tardor, fosc i silenciós en que els núvols tancaven el cel, havia creuat jo en solitari, la gran extensió de terreny monòton i, al final vaig trobar, quan les ombres de la nit es deixaven veure, la melangiosa Casa Usher. No sé com va succeir; però, al primer cop de vista sobre l'edifici, una sensació d'insufrible de tristesa va penetrar el meu esperit. Dic insufrible, perquè aquell sentiment no estava mitigat per aquella emoció semiagradable per a ser poètic, sinó que acull en general l'ànim fins la severitat de les naturals imatges de la desolació o del terror...
Mals temps per al món educatiu i per a moltes altres coses, Judit. Crec que cal molta fortalesa per a aquests temps convulsos... M'apunto la película, perquè em sembla molt interessant.
ResponEliminaUna abraçada!
Pinta molt bé aquesta pel·li, gràcies per la recomanació. La miraré! L'última frase que apuntes és molt bona, sempre que traiem el dolor cap enfora o el compartim sembla que s'alleugi o es faci més petit. Compartir és viure. Una abraçada
ResponEliminaJa l'he vista i m'ha colpit moltíssim. He pogut comprovar que la frase sobre compartir el dolor és la clau. En el fons, la pel·lícula treu cap enfora tot el dolor que sent el professor, el dolor que senten els alumnes, els altres professors, l'edifici de l'institut... I el final m'ha encantat, la literatura (aquí Poe) com a salvavides on emmirallar-se, on agafar-se per continuar lluitant.
EliminaDesconeixia la pel·lícula. Sempre he pensat que l'ofici de professor ha de ser ben difícil, la càrrega emocional que comporta em sembla molt gran. Per tant, no vull ni pensar com deu ser ara, que us putegen per totes bandes i us obliguen a fer coses que estan lluny del vostre gust. Haurem d'esperar que el vent bufi millor, però no ens quedarem de braços plegats, cal que puguem canviar les coses. Només cal trobar la manera, oi? Fàcil de dir.
ResponEliminaAquesta pel.lícula la vaig veure fa un temps i em va encantar!. No et deixa indiferent, tasca difícil la de professor...Personatge que s'implica, que es qüestiona, que ensenya a pendre consciència, a decidir...lliçons plenes de vida. Recomanable de totes totes!
ResponEliminaSuposo que et refereixes en la part del món educatiu, que implica als adolescents, o dic per això de profes i alumnes desmotivats...A primària és respira un aire molt més favorable...
ResponEliminaNo he vist la peli, segur que és interessant.
Petonets, bonica.
Cada dia costa més trobar aspectes que ens motivin a continuar treballant, tant pels professors com els que fem d'altres oficis. Però s'ha de seguir fent. M'apunto la peli
ResponEliminaNo tot els professors son tan motivats. N'hi ha que arriben a la classe, deixen anar el rotllo i se'n van sense preocupar-se de si algú ha aprés realment alguna cosa.
ResponElimina