Durant la década dels 70 Marina Abramovic va tenir una intensa història d'amor amb Ulay. Van estar durant cinc anys vivint en una furgoneta fent tota classe de performances. Al 1988 quan la seva relació no donava per a més van decidir recòrrer la Gran Muralla Xina començant cadascú per un costat amb la intenció de trobar-se en algun moment. Durant el temps que va durar el trajecte, cadascú d'ells va pensar en la seva relació, en tot allò que haurien de fer i quina seria la seva decisió. Quan es van trobar en un punt del camí, es van abraçar i van decidir separar-se per no tornar-se a veure més...
L'any 2010, el MoMa de Nova York va decidir fer una exposició retrospectiva de la vida i obra de Marina Abramovic. Com a part de l'exposició, Marina compartia un minut de silenci amb cadascun dels visitants que s'asseien davant d'ella.
Ulay va anar a l'exposició sense que ella en sabés res i això és el que va passar quan ella va obrir els ulls...
Unes paraules de Julio Cortazar, defineixen les imatges:
"Caminavem sense buscar-nos però amb la certesa que ho feiem per trobar-nos"
Que emocionant i bonic!, se m'han saltat les llàgrimes...Les seves mirades reflexen la vida compartida. Hi ha vincles que són màgics, t'ho diu el ♥
ResponEliminaEl cor no menteix mai estimada Audrey...
EliminaHe llegit el teu comentari d'avui al bloc de la Carme i l'he trobat entranyable.
ResponEliminaAquesta escena que descrius és emocionant, em recorda:
Quan obro els ulls
només et veig a tu
com un mar de colors
i quan els tanco també
en blanc i negre ...
Bona nit Judit.
"Mira, mira
Eliminamira'm més...
Toca'm!
Però no em miris més."
Gràcies Pere, per mostrar-me el camí a "casa teva", gràcies per venir a la meva!
Uf, és realment emocionant, però fa pensar massa, la veritat. Fa poc he acabat una relació i estic, podríem dir, en fase de dol. Veure això em neguiteja i em deixa intranquil, perquè és una cosa que anat pensant al llarg de la vida, què passarà quan al cap dels anys em retrobi amb aquelles persones que van ser importants...? Perquè d'alguna manera, tens la intuïció que te les acabaràs trobant... massa intens.
ResponEliminaPotser no em pertoca respondre't..., però comparteixo aquest neguit i aquesta intuïciö, suposo que innevitable, quan algú ha estat important per a tu. Sempre he pensat que romanen les coses boniques..., malgrat les circumstàncies et generin mil preguntes sense resposta. El com reaccionarem és un misteri, però succeirà en el moment precís, res passa per casualitat!.Llegia no sé on...que el mestre apareix, quan el deixeble està preparat.
EliminaPerdoneu que, ja posats, em permetre intervindre en el vostre diàleg.
EliminaSuposo que tot depén de com hagi acabat aquesta relació i, és clar, de la voluntat de cadascú, però jo sóc de l'opinió què, passat un temps, el retrobament amb algú que ha estat realment important per tu generalment evoca els bons moments i les experiències positives. Si realment aquella persona ha estat important el temps matissa els records dolents. Tot i que, evidetment, només puc parlar des de la pròpia experiència.
Amic Xexu... em sap greu... Quan les ferides són tendres, sempre fan mal. Però la tristesa també és un sentiment, i com a tal, l'hem de viure i superar. Com sabriem quan estem contents si mai hem estat tristos? Dóna temps al teu cor perquè torni a somriure =:)
EliminaAudrey, pots contestar sempre que et vingui de gust, és més, sempre m'agrada llegir-te! Gràcies per la frase. Esperarem al mestre, tot aplicant-nos per escurçar el temps!
Tens raó Jaume. És així com succeeix. Gràcies per això!!! No es pot viure amb tan dolor!
Oh! per favor... ploro més jo que ella.
ResponEliminaJo vaig visitar el MOMA quan ella hi era, evidentment no vaig tenir la sort d'enxampar aquest moment, ni tampoc vaig seure a compartir el minut, només m'ho vaig mirar una estona. Però el fer d'haver-hi estat augmenta la sensació de realitat.
M'ha encanta veure-ho. A mi també em toca molt endins.
Carme! Doncs vas respirar, abans o després tot el conjunt d'emocions que sens dubte van omplir de màgia aquell lloc! La millor de totes les obres d'art, la capacitat de sentir...
EliminaBrutal…
ResponEliminaAixò només pot voler dir dues coses, que les persones que són realment importants ho són per sempre i que el sentiment que tenien era de veritat.
Preciós i emocionant.
Sí Jaume, les persones importants ho són per sempre. I sempre tindran un raconet al nostre cor, encara que de vegades no se'l mereixin...
EliminaEmocionat Judit...ha saltat a la meva ment de cop, moments, tristors que he recuperat del meu disc dur, moments durs que aquesta escena ha fet que es tornessin tendres, mentre el nus de la gola no em deixa empassar la saliva i una llàgrima darrera un altre recorren a molt a poc a poc la galta...
ResponEliminaGràcies Judit per aquest moment de tendresa
Josep
Gràcies a tu Josep, per ser capaç d'identificar-te. Quantes vegades no necessitariem mirar-nos així per poder tancar la porta amb pau...
EliminaUf, que emotiu! M'ha fet saltar les llàgrimes.
ResponEliminaDesprés de tant temps... Sempre queda un espai per la tendresa...
EliminaÉs un moment únic i preciós! El que em costa d'entendre és la separació, per què ens hem d'allunyar o separar de persones que ens desperten aquests sentiments? Ja sé que és per no fer-nos mal o per mil altres causes però quan veig aquestes reaccions penso que tot el temps que han estat separats ha sigut només a favor del retrobament. Com la frase de Cortazar, és ben bé això. Una abraçada i gràcies per compartir-ho, Judit.
ResponEliminaSílvia, estimar i avenir-se, no és el mateix. Perquè l'amor no mori, hem d'estar capaços de dir adéu, just en el precís instant, abans de fer mal a l'altra persona. I sempre ho fem tant malament... Deixem que es vagi complicant, ens fem retrets, ens enfadem, ens diem coses lletges, ens allunyem, ens sentim terriblement sols tot i compartir el mateix llit... No caldria arribar fins aquí, no caldria. Hauriem de ser més valents, més generosos, i amb humiltat, reconèxer quan ha arribat el final. Potser així, ens podriem mirar algún dia com ho van fer la Marina i l'Ulay...
EliminaHola Judit, veig que avui has provocat una espècie de catarsi col·lectiva...
ResponEliminaUna història molt interessant, i jo penso que si amb algú, has tingut una relació intensa i la separació ha estat de bon rollo, sempre més deu quedar el record agradable, encara que sigui al subconscient, i és clar, en una situació com aquesta , els sentiments surten a flor de pell...Mol bonica la trobada.
El que m'ha sobtat , és la separació ( una mica cansada) a la muralla xinesa, penso que potser no calia que fessin tants quilòmetres!
Petonets, Judit.
O potser sí Roser, deixar allò que estimes no és fàcil, potser has de caminar molts quilòmetres, veure moltes sortides de sol, menjar-te l'enyor i la tristesa, amb l'esperança i la fortalesa que quan et trobis amb l'altra persona, seràs capaç de saber dir adéu, perquè ja ho tindràs tot ben mesurat. Uns necessiten recòrrer la gran muralla Xina, i els altres, potser en tenen prou fent un tram del Camí de Sant Jaume... Hi ha cors de totes les textures...
ResponEliminaNo és fàcil no....
ResponElimina:-* :-*