UNA ESTONETA AMB JAUME CABRÉ

El dia 25 de setembre, vaig tenir la gran sort d’assistir a una conferència que va fer el gran Jaume Cabré. I quan dic gran, ho dic amb la boca plena. El Jaume és directe, proper, extrovertit… El Jaume parla dels seus personatges com ho faria de qualsevol amic seu, company de partideta, veí del replà o dependent del quiosc on compra el diari habitualment. Els seus personatges tenen vida pròpia, ens diu, poden canviar al llarg de la novel.la, i fins i tot poden abandonar-lo i esgarrar-li tota la trama.

El Jaume és defineix com a creador in situ. Ell no comença mai una novel.la, no té principis, no té finals, ho fa tot sobre la marxa. Aquestes van ser les seves paraules, i jo, pobra de mi, només pensava en el Jo confeso. “No pot ser, no pot ser que més de cent personatges, més de quatre-cents anys d’història, aquest saltar en el temps d’un parágraf a l’altre, aquesta mestria, no tingui al menys un petit esquema, un fil conductor”, ell diu que no. Ell diu que escriu, escriu, escriu, i que després totes les pàgines escrites fan un tot. Que després llegeix, revisa, talla i retalla, afegeix, amplia, canvia l’ordre, s’ho torna a mirar de forma rigorosa i que quan es cansa, diu prou. I ens fa referència al primer parágraf del Jo confeso, “Fins ahir a la nit, caminant pels carreres molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable” I té la barra de dir que el primer capítol va ser l’últim que va escriure. I deix caure, que en aquestes tres primeres línies, en cinc segons, només cinc segons! ja pots fer-te una idea del com anirà la novel.la. La paraula “imperdonable” et diu, d’entrada, que l’Adrià arrossegarà tota la vida un gran sentiment de culpabilitat.

I té la cara de dir que crear només és ajuntar paraules, una darrera l’altra. Això només ho pot dir algú que té la mà trencada i els coneixements per a fer meravelles. Un geni!

El Jaume Cabré, no va anomenar ni una sola vegada, cap dels premis que ha guanyat, ni tampoc el nombre de llengües a les quals s’han traduït les seves obres. El Jaume Cabré només ens va parlar de les obres, dels personatges, del seu dol a l’acabar les novel.les, d’aquest dir adéu a uns personatges que l’han acompanyat durant anys. Perquè el Jaume Cabré no té pressa per acabar mai un llibre, però és implacable en la valoració del resultat final. Ell no escriu perquè agradi als altres, ell escriu perquè li agradi a ell mateix, si no és així, tanca el manuscrit en un calaix i espera el moment de tornar-lo a rescatar, de tornar-li a donar vida. 

En definitiva, aquesta vegada, darrere d’una gran obra, hi ha també, una gran persona que no va escatimar paraules per “despullar-se” davant del seus lectors i mostrar amb simpatía i grans dosis de bon humor (fent la ola) la seva manera de fer i de crear! 

I per acabar d'arrodonir la setmana...

BLAUMUT

Dies que sumen...