dijous, 24 d’octubre de 2013

TEMPS DE MAGRANES...


Magranes!!! És una de les meves fruites preferides i no només pel sabor. Obrir una magrana és poder apreciar una obra d'ingenieria de la natura. El seu color, les seves porcions separades per unes membranes que semblen de paper i que s'adapten a les formes. Els granets posats ordenadament... Quan les desfàs, pots escoltar uns petits, petitíssims xiuxiueigs, com si s'acomiadessin entre ells.

- Vigila de tacar-te- Em deia la mare quan era petita i jo ara els hi dic a les meves filles- Les taques de magrana no marxen mai!

Aquest no marxar mai, em va portar a utilitzar el suc, per pintar. Curiosament, en comptes d'aquest vermell potent, a l'assecar-se queda com de color blavós-lila (depenent del tipus de paper o teixit) un color preciós, sempre!

I de sabor? Ufffff!!! Un platet de magrana amb una cullerada de sucre i un rajet de vi ranci... tanco els ulls i torno com per art de màgia a la meva infància, a la taula de casa, a l'hort, al costat de la bassa amb aquella tira de magraners que quan estaven florits feien goig de veure, amb les flors taronges en forma de campaneta!

Com els eriçons, les magranes, amaguen dins d'aquella pell dura i gens atractiva a la vista acabada amb una coroneta de reina, uns petits tresors, carregats de sabor, de color i de salut!



dimecres, 9 d’octubre de 2013

PERQUÈ UN CLÀSSIC NO FALLA MAI...


Tenir un clàssic a la mà, sempre és una garantia de bona companyia.
 Enguany s'han complert 200 anys de la publicació de la novel.la de Jane Austen ORGULL I PREJUDICI. Bonica novel.la! Romàntica? Jo diria que no ben bé. 

És un retrat dels costums de l'època. Mare meva! Cinc noies, sense hereu, que s'han de casar (i per ordre) Es veu el casament com la única forma de supervivència. I quin lloc ocupa l'amor en tot això? Doncs queda relegat a un segón terme (si es que hi ha segón terme) Veurem que pàgina rere pàgina la protagonista no es conforma amb les normes socials i lluita per la seva llibertat de poder escollir però a la vegada, amb la il.lusió de trobar l'amor.

Si ho comparem amb els nostres dies, sembla una estupidesa, doncs tots som lliures de triar si volem, un aquí te pillo, aquí te mato, una parella, casar-nos, ajuntar-nos, separar-nos, divorciar-nos, tornar-nos a casar o compartir pis, o senzillament entrar i sortir de relacions amb més o menys marge de temps... però i l'amor? On queda l'amor? I el romanticisme? I el compromís? I els projectes? 

Caminem com éssers solitaris, gelosos de la nostra llibertat, traginant ferides més o menys doloroses i ens fa mandra, molta mandra, tornar a estimar...Perquè no volem renúnciar a res, però a la vegada ens sentim buits; perquè no volem companyia, però a la vegada ens sentim sols. 

Ès fàcil creure que altres temps eren millors, sobretot, perquè no eren els que hem viscut...


http://youtu.be/_Jtpf8N5IDE