dilluns, 25 de març de 2013

FIFTY...


El pas del temps és susceptible a les emocions i als sentiments. Aquesta setmana en faig cinquanta. Una barrera psicològica difícil de saltar, al menys per a mi. Sí, sí, tal i com us dic, estic en plena crisis (a més de l'econòmica tot i tenir feina, no tenir hipoteques ni cap mena de prèstec) 

I podríem treure ferro i dir que això no és res, que quina sort que tinc d'haver-hi arribat, que ningú ho diria i mil excuses més. Però el fet real és, que a mi no em fa gens d'il.lusió.

I no tinc dret a queixar-me, doncs vaig tenir la sort de néixer en un poble petit, que sí que va dificultar la meva formació, però em va donar hores i hores de jugar al carrer rodejada d'arbres i natura amb els amics que avui en dia encara hi són i els conservo com un gran tresor. 

Vaig tenir la sort de néixer en una família molt lectora que em va encomanar el plaer de la lectura i també del ball i el teatre, que m'han proporcionat hores d'autèntica felicitat. Dins d'aquesta família també hi compto els gossos i gats que sempre vam tenir a casa i que avui en dia continuen essent uns bons companys de viatge i que m'han ensenyat el significat de l'amor incondicional.

Van arribar les meves filles i amb elles la plenitud i la generositat sense límits. El treball, la constància, l'escolta,el diàleg, la tendresa, l'estimació profunda, part del meu jo fora de mi!

He sigut lliure a la feina, he triat fer sempre allò que m'agrada, he tastat de totes les olletes, i allò que pensava que mai em serviria per a res, s'ha anat teixint fins fer una base sòlida que em dóna seguretat per a fer gairebé tot allò que em passa pel cap. Em considero una dona lluitadora i compromesa amb el món que m'envolta, com la majoria de dones de la meva generació que hem treballat de valent per la justícia, la igualtat, per trencar esquemes i rols (potser no de la manera més encertada, vists els resultats)

Mai he sigut amant de les grans coses. Em fa feliç compartir una platgeta, fer un cim o un camí ronda, tocar l'acordió, pintar, teixir, fer unes terrassetes, cuinar barrejant ingredients amb la sort d'haver tingut sempre bons menjadors a taula. Em fa feliç una copa de vi, dormir al sofà, toquejar el foc, cuidar el jardí, embolicar els regals ben bonics...

La part sentimental potser és la meva assignatura pendent, no l'acabo d'encertar, tot i que el meu pare sempre em diu que si vull superar l'Elisabeth Taylor caldrà que m'espavili (sempre em fa riure quan diu això)

Tinc bona salut, i sóc forta com un roure, toco fusta!!!

I tot i aquesta sort que tinc, que la reconec i dono gràcies amb tot el meu cor, aquests 50 s'em fan costa amunt...

Avui una cançó que m'ha acompanyat tota la vida, dedicada molt especialment a tu, Joan, el meu primer amor, el pare de la meva filla gran, hereu de la filosofia viu ràpid, mor jove i deix un bonic cadàver. Tots tenim dret a triar no?

diumenge, 17 de març de 2013

LA SUMA DEL TEMPS...


Sumen les setmanes, els dies, les hores, els minuts, els segons... 
Sumen les coses que faig i les que no faig. M'esperen, pacients, repenjades al costat del cronòmetre, amagades sota les pedres, tot allò que ja no faig.
Suma el temps, el silenci i l'aroma de les flors!



dissabte, 9 de març de 2013

QUÈ QUEDA?


Què queda dels somnis després d'una tempesta?
Què queda del viatge si s'han perdut records?
Què queda del temps que s'escola com la sorra?
Què queda si s'han bombardejat els ponts?
Què queda dels mots que s'ofeguen en silenci?
Què queda de mi?





diumenge, 3 de març de 2013

QUINA VERGONYA...


Aquesta nit, he sentit vergonya de pertànyer al gènere humà (altra vegada) He estat mirant un documental sobre Dubai. Primerament, m'he quedat bocabadada de les coses que es poden fer. Monstres gegans, dissenyats per ments brillants desafien la verticalitat amb l'ànsia d'arribar als núvols, els espais naturals són invaits i violats, les obres faraòniques competeixen les unes amb les altres. Cotxes de luxe, hotels de luxe, menjars de luxe, joies de luxe...

 Però l'altra cara de tot això són sous de 180 euros al més sota unes temperatures que poden arribar fins als 50 graus, petits habitacles on hi viuen 30 persones, sense cuina, sense bany, autobusos de 50 places amb 120 persones apilotonades, totes elles amb jornades de 10 hores a l'esquena. Inmigrants de la Índia i Pakistan que sumen un 80% de la població total.

Quin contrast... mentres uns es gasten 7.000 euros per nit de mitjana, els altres no tenen gairebé ni per menjar. Com pot anar bé el món? Quina classe d'injustícia és aquesta? Per què no hi ha cap llei que limiti la riquesa? Per què mentres uns llencen els diners, els altres moren de fam arreu del món?

Quina vergonya...

.I dreamed a dream