dijous, 19 de setembre del 2013

EL VERITABLE IDIL·LI DEL TEMPS I EL SABER...


Després de llegir La llibreria de les noves oportunitats  d'Anjali Benarjee, em cau a les mans aquest text de Jorge Luís Borges. Casualitat? No crec...

Després d'un temps un aprèn la subtil diferència entre sostenir una mà i encadenar una ànima, i un aprèn que l'amor no és allitar-se i una companyia no significa seguretat, i un comença a aprendre...

Que els petons no són contractes i els regals no són promeses, i un comença a acceptar les seves pèrdues amb el cap ben alt i els ulls oberts, i un aprèn a construir tots els camins en l'avui, perquè el terreny del demà es massa insegur per a fer plans... i els futurs la majoria de vegades cauen per la meitat.

Y després d'un temps un aprèn que si en fa massa, fins i tot la calor crema. Així que un planta el seu propi jardí i decora la seva ànima, en lloc d'esperar a que algú li porti flors. I un aprèn i aprèn cada dia. Amb el temps aprens que estar amb algú només perquè t'ofereix un bon futur, significa que tard o d'hora voldràs tornar al teu passat.

Amb el temps comprens que només qui és capaç d'estimar-te amb tots els teus defectes sense voler canviar-te, pot oferir-te tota la felicitat que desitges. Amb el temps te n'adones que si estàs al costat d'una  persona només per acompanyar la teva solitud, acabaràs no volent tornar-la a veure. Amb el temps entens que els veritables amics són pocs i que el que no lluita per ells tard o d'hora es veurà rodejat de falses amistats.

Amb el temps aprens que les paraules dites en un mal moment poden seguir ferint tota la vida. Amb el temps aprens que disculpar-se ho pot fer totahom, però perdonar-se només ho fan les grans ànimes. Amb el temps entens que si has ferit durament a un amic, probablement aquella amistat haurà mort. Amb el temps t'adones que encara que siguis feliç amb els nous amics, algun dia ploraràs pels que vas deixar marxar. Amb el temps veus que cada experiència viscuda amb algú és irrepetible...

Amb el temps t'adones que aquell que ha humiliat o despreciat, tard o aviat sofreix el mateix multiplicat per dos. Amb el temps aprens a contruir camins en l'avui, perquè el terreny del demà és massa incert per a fer plans. Amb el temps aprens a no forçar les coses, que el millor moment no era el futur, sinó el moment que estaves vivint just en aquell instant.

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç amb els que tens al costat, enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu i que ara ja han marxat. Amb el temps aprendràs que intentar perdonar o demanar perdó, dir que estimes, dir que trobes a faltar, dir que necessites, demanar una amistat davant d'una làpida, ja no té cap sentit... Afortunadament amb el temps...

Segurament ja l'haureu llegit en algún lloc... Però és bonic poder reflexionar en tot allò que vivim, que sentim o que no sentim, és bonic veure que algú ha fet els primers passos d'un camí i va pintant senyals, com els trajectes GR i que ens ho posa fàcil... És bonic!












9 comentaris:

  1. Amb el temps també aprenem que no s'acaba mai d'aprendre i que algunes de les coses boniques que diem o llegim o escoltem, a vegades deixen de ser veritat. Només perquè algú, nosaltres o els altres hem canviat de lloc. Amb el temps aprens que res no és veritat per sempre, ni tan sols aquestes afirmacions que faig. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quanta raó Carme que tens!!! Amb el temps aprens que cada dia que passa ja no ets la mateixa persona, perquè passen coses, perquè descobreixes coses, perquè quelcom et toca el cor...
      I tot gràcies al temps i a estar obert a nous aprenentatges!
      Petonet =:)

      Elimina
  2. Una molt bona reflexió sobre el pas del temps i les seves ensenyances...No l'havia llegida.

    Amb el pas del temps ( i una bona vista),aprenem un munt de coses...Em quedo amb "decorar l'ànima enlloc d'esperar que algú em porti flors"!

    Petonets de capvespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser!!! Sempre et quedes amb coses boniques... Potser per això la teva ànima fa tant de goig!

      Petonet de cap de setmana! =:)

      Elimina
  3. Judit...sí amb el temps aprens i no deixem de fer-ho, a cada passa, oi?. Som aquí per estimar, per apendre...Sí la coneixia aquesta reflexió, gràcies per compartir-la. Curiosament retrobo aquestes paraules en un dia que també he retrobat vells camins, sota una lluna plena i ennuvolada a ciutat, coincidència?, suposo que no...

    Petons de lluna plena, la compartim? ;-)

    ResponElimina
  4. Síiiii, m'agradarà compartir-la amb tu! Ep! si no ets una dona llop.

    Ai si ens en queden de coses per aprendre! Estarem atentes, prendrem apunts, estudiarem la lliçó i al final, potser quedarem satisfetes i tot!!!

    Abraçada gegant!!!

    ResponElimina
  5. Jo em quede amb aquesta reflexió: "Amb el temps aprens a no forçar les coses, que el millor moment no era el futur, sinó el moment que estaves vivint just en aquell instant."

    ResponElimina
  6. Judit, el teu post amb el Jaume Cabrer no surt al blog, bé, jo no el trobo...
    Petonets.

    ResponElimina
  7. "Amb el temps t'adones que aquell que ha humiliat o despreciat, tard o aviat sofreix el mateix multiplicat per dos".... doncs jo no conec cap cas.

    ResponElimina